Esta es nuestra consigna:
vivir como un árbol, solo y libre,
vivir fraternalmente como viven los árboles del bosque.
Este es nuestro sueño.
Nazim Hikmet
Què transforma? Què genera canvi? Qui són els i les activistes? Qui genera transformació? Què vol dir “transformar” per a mi? Quin és el meu camí? Què hi pinto jo en tot això? Quina és la meva visió pel món? Què faig amb les meves contradiccions internes? Soc el canvi que vull veure créixer? Com saber-ho?
A moltes persones ens preocupa fer del món un lloc millor i cadascú va buscant la seva manera de contribuir-hi. La dificultat de tot plegat és que millorar, avançar, evolucionar pot voler dir coses molt diferents per a cadascú i per cada grup, en funció de factors ben diferents: la història de vida, la família, el barri, el poble o ciutat, el país on hem nascut, la classe social d’on venim, la nostra socialització de gènere, la trajectòria política, l’origen cultural, la ideologia, les violències viscudes, i, en definitiva, dels privilegis i opressions socials que encarnem. Ser conscients de tot això ens ajuda a saber qui som, des d’on mirem el món, com accionem, com entenem el compromís i com experimentem la pertinença i la comunitat.
Personalment, no recordo el dia en què em va començar a preocupar i interpel·lar la injustícia. Ja essent delegada a primària o observant com algunes persones es quedaven soles al pati, o, quan m’hi quedava jo, alguna cosa molt forta es movia dins meu. La meva primera assemblea va ser a l’ ESO. Des d’aleshores he passat per moviments i organitzacions ben diferents: estudiantils, feministes, de cultura popular, de lleure, anticapitalistes, pel dret a l’habitatge digne, etc. D’aquests espais he après que saber confrontar, visibilitzar el conflicte i ser contundent és imprescindible quan hi ha vides i opressions greus en joc. A aquests espais agraeixo que s’arremanguen com ningú, fan el que les institucions no fan, posen privilegis propis al servei del bé comú i teixeixen suport mutu amb les que sempre estan al marge i soles. Honro aquests espais perquè posen el focus en posar remei a la violència estructural (aquella generada per les lleis, les discriminacions socials i els prejudicis), que és molt dura, que genera repressió, fereix i traumatitza, i moltes persones hi fan front amb el cor a la mà. És per tot això que segueixo una vegada i una altra creient i aportant el meu granet de sorra en iniciatives com aquestes.
Alhora, en la meva vida en aquests espais se m’ha quedat, a vegades, estret el marc de la finestra. A vegades, m’han semblat rígides les creences, excloents les dinàmiques internes, m’hi he trobat espais massa jutjadors cap a la diferència, insuficientment conscients dels sistemes d’opressió que reproduïm (com el productivisme o l’individualisme) i dels privilegis que ostentem, i m’ha faltat cor, humanitat, comunitat, empatia i abraçades. Evidentment, jo he format part de totes aquestes dinàmiques i amb aquests conflictes interns vaig començar la recerca que em va portar a la facilitació.
La facilitació és per a mi una altra manera de transformar. Transformar a partir d’escoltar, de veure l’altra, d’abordar els conflictes més enllà de la lògica de la guerra, d’estovar resistències acompanyant amb comprensió, claredat i tendresa, de fer treball personal i promoure’l en les altres per desaprendre la violència estructural. En la feina de facilitadora a Fil a l’agulla no em canso de veure com mestres, equips directius de diversos tipus, cooperatives, persones funcionàries de les administracions, comunitats, i també col·lectius activistes, busquen les seves maneres de transformar. Algunes de les pràctiques de les quals parlo mai es nomenaran com “activismes” i, així i tot, són un tresor valuós i són generadores de canvi vers la comunitat, el suport mutu, les relacions equitatives i la vida digna de les persones, la comunitat humana i el planeta. Com ho és, també, l’activisme “polític”.
El meu somni és un món on les diferents maneres de transformar en aquesta direcció puguin reconèixer-se, valorar-se i complementar-se sense comparar-se, sense establir jerarquies de la millor o pitjor opció. Al món d’avui hi ha molt patiment i molta injustícia i calen moltes mans i calen moltes savieses diferents. A vegades una paraula amable transforma més que una manifestació i per a canviar les lleis es requereix segurament de més coses que simples paraules amables.
El pròxim 10 de juliol, realitzarem el monogràfic ‘Des d’on vull exercir el meu activisme. La llavor que sembrem’ en format virtual. Aquest espai és la llavor que vull sembrar perquè cadascú trobi la seva manera de contribuir a la transformació, en estreta connexió amb el seu cor i amb un horitzó clar perquè el camí sigui sòlid i fort quan arribin les adversitats i en lloc de viure-les amb sacrifici siguin esforços amb sentit, amb vida. La llavor que vull sembrar és que saber qui som i on volem anar ens ajuda a caminar juntes, a agafar-nos de la mà i a saber-nos un ésser únic, que forma part de varis nosaltres i d’un totes que és la humanitat i el planeta Terra. Com em comprometo amb mi, amb nosaltres i amb totes alhora, és la resposta que ens farà resistents i perdurables.
Així doncs, et convido a assistir a aquesta càpsula formativa de l’Escola Fil, tant si t’anomenes activista com si no, on reflexionarem sobre la nostra aportació al món i el nostre lloc en la transformació així com a identificar les velles lògiques que ens operen a través de cultivar la consciència, la capacitat d’aprendre i de donar i rebre feedback. Un petit viatge per sembrar les llavors dels fruits que vols recollir.
