Crònica del primer fòrum obert en el marc del projecte Projecte Singulars Cohabitatge Inclusiu
Viure juntes és possible?
Pot ser el cohabitatge un espai de comunitat i justícia social?
El 16 de juny ens vam trobar a la cooperativa de consum agroecològic La Fresca de Cardedeu persones del Bloc Okupat del Sindicat del poble de Vilamajor, Sostre cívic, Perviure, Apindep i la Renegà, amb altres persones interessades en la convocatòria sota el títol: Viure juntes és possible? Pot ser el cohabitatge un espai de comunitat i justícia social? Ens vam reunir per parlar sobre la problemàtica de l’habitatge, les opcions que hi ha per abordar-la, la relació entre el moviment per l’habitatge i el món de les cooperatives d’habitatge, la realitat dels diferents tipus de projecte i la realitat de les persones amb diversitat funcional o intel·lectual.
Vam obrir l’espai parlant del fort impacte que l’habitatge té en les nostres vides: és casa, és l’espai on pots ser qui ets, és el lloc que t’acull, el teu territori i l’accés que en tenim afecta profundament el nostre benestar, la seguretat vital i les condicions de dignitat de la nostra vida. Només nomenar-ho es fa present el patiment del fet que avui, aquí, l’habitatge digne és un dret que no està garantit per tothom.
Vam iniciar la conversa amb el bloc okupat del Sindicat de poble de Vilamajor que va interpel·lar directament al món del cooperativisme de vivenda: “us necessitem”,”necessitem ser moltes més i estem patint repressió”, van expressar, fent propostes concretes de com les cooperatives de vivenda poden aliar-se i solidaritzar-se amb el moviment per l’habitatge:
- Compartint diners dels finançaments rebuts, ja que el moviment per l’habitage no té accés a subvencions ni a suport institucional, ans al contrari, en pateix la repressió. Per a fer aportacions escriviu a sindicatvilamajor@gmail.com
- Suport en els desnonaments i convocatòries: difusió, assistència, etc…
- Compartint coneixements tècnics i professionals amb les persones del moviment per l’habitatge.
Responent a la interpel·lació, es va fer visible la diversitat de realitats que hi ha en el món del cohabitatge, que tot i tenir més privilegi econòmic i de classe, és a dir, més possibilitats econòmiques respecte el moviment per l’habitatge, moltes vegades ser part d’una cooperativa d’habitatge suposa assumir pressions econòmiques difícils de sostenir per algunes persones i famílies i suposa invertir molt temps i energia en el projecte amb dificultats de conciliació de la vida i d’implicar-se en altres moviments. Les cooperatives de vivenda són una proposta de transformació a llarg plaç de com entenem la propietat, com accedim a l’habitatge i com s’articula el veïnatge i la comunitat, que segurament amb el temps seran més accessibles. Són, doncs, una forma d’activisme, tot i que amb riscos i realitats diferents a les del moviment per l’habitatge.
Alhora, “el món del cohabitatge és més divers del que a vegades pensem, hi ha projectes que no es coneixen tant“, van comentar les companyes de Sostre Cívic, fent referència als projectes que tenen d’habitatges obtingudes pel dret a tanteig i retracte que són veïnatges més interculturals i amb orígens de classe diversos i a la coordinació amb la taula d’emergència d’habitatge. Es va comentar, també, que per moltes persones en situacions d’alta opressió social tenir un habitatge estable i digne ja és una victòria i que les expectatives sobre la vida comunitària d’aquestes persones pot ser molt diferent de les que habitualment tenen les comunitats d’habitatge intencionals, amb una majoria de persones de classe mitjana o que opten per aquesta opció per motius bàsicament ideològics.
Sovint també les cooperatives d’habitatge, com el moviment per l’habitatge, són una aposta comunitària i de suport mutu, com és l’exemple de la Renegà que va néixer d’un grup de mares que s’estaven separant de les parelles i, per sostenir-se millor econòmicament i en l’àmbit de les cures, van idear el projecte.
En la conversa vam veure diferents maneres de viure i utilitzar el privilegi, costa assumir que tens privilegis i ser conscient de com els estàs utilitzant. Vam notar que costa reconèixer quan els fem servir per protegir-nos del dolor de la injustícia, per allunyar-nos de les persones que experimenten l’opressió social intensament. Alhora, és humà regular l’energia que tenim, el que podem sostenir i el que no, i vam parlar del fet que aquesta dinàmica de distanciar-nos de les persones amb privilegis socials diferents dels nostres està alimentada per la idea que unes han d’estar sostenint i les altres rebent suport, i necessitem també, tal com vam concloure, saber “estar juntes en la merda, veure com ho fem i ja està”, sabent que totes d’una manera o altra necessitem cures i podem donar-ne. La consciència de privilegi ha de servir per saber establir millors relacions de solidaritat,no per separar-nos més ni generar inacció en el cantó privilegiat per por a fer-ho malament.
Es va fer palès, doncs, en la conversa, que l’opressió social no només fa mal, també pot ser un motor poderós d’organització social, de cultivar el suport mutu, de connectar amb la força individual i col·lectiva i d’aprenentatge.
Des d’Apindep van parlar de la realitat de les persones amb diversitat intel·lectual i física que estan molt lluny de tenir garantit el seu dret a una vida independent i a un habitatge digne, perquè la manera com està organitzada la cartera de serveis de la Generalitat per a aquestes persones els impedeix escollir on viure i amb qui i en els casos on a més a més tenen necessitats de suport de cures diari, que són moltes, les seves opcions per escollir i i independitzar-se de la família encara es veuen més minvades. A més de que és col·lectiu al que històricament se’l ha tractat amb molt de paternalisme i no se’ls ha escoltat. Per això entitats com Apindep estan apostant per cooperatives d’habitatge, amb tots els reptes econòmics i burocràtics que això suposa, on persones amb diversitat intel·lectual i física hi puguin viure i ser part de la comunitat juntament amb famílies i persones amb realitats diferents a la seva.
Així doncs, vam veure que hi ha moltes realitats on encara hem de fer camí per que l’habitatge sigui un dret per a tothom, que hi ha molts grups i persones creant alternatives des de diferents lògiques i a partir de realitats ben diferents, i que podem aprofundir encara molt més en les aliances entre aquests espais, amb el repte que suposa actuar tenint en compte les desigualtats que influeixen les realitats de l’accés a l’habitatge i les relacions.
Un profund agraïment a totes les persones, col·lectius i organitzacions que poseu esforços i il·lusions cada dia per crear entorns i espais #onviuretotes. Un profund agraïment a les persones que vau posar el cos i la veu en aquest diàleg difícil, necessari i enriquidor.
