Article escrit per la nostra companya Anna Galí i publicat originalment a la revista digital Social.cat.
Imatge de portada cedida per
Que les persones grasses patim molta violència per part d’aquest món gordofòbic, és evident. Les persones grasses patim discriminació en molts àmbits: dificultat d’accés al món laboral, discriminació sanitària, assetjament al carrer, humiliació pública, assetjament escolar, rebuig afectiu i sexual, i invisibilització cultural.
Els nostres cossos grans són invisibilitzats en el sentit que, o bé directament no es mostren, o bé la forma de ser mostrats i presentats al món és des d’una construcció esbiaixada i poc real que no mostra que som igualment persones amb els nostres desitjos, anhels i necessitats. Els nostres cossos grans, tan visibles, es tornen invisibles en un acte de doble fil: ningú els vol veure i nosaltres no els volem mostrar per tal d’estalviar-nos part de la gordofòbia que patim.
I part d’aquesta dinàmica es tradueix en viure confinades dins d’un armari. Com passa amb altres eixos d’opressió, com el de les persones LGTBIQ+, les persones grasses tendim a viure relegades en un armari. Però aquest armari té una característica especial: és de vidre. I per tant, no té la capacitat fàctica d’amagar-nos realment: tothom ens veu, però no ho diu ningú. La nostra gordura es converteix en un tabú.
Aquest tabú és important. A moltes persones grasses ens protegeix, o ens fa la sensació de protecció. Treure a algú d’aquest armari és tan violent com obligar-la a quedar-s’hi i, en aquest doble joc, ens queden poques sortides. Així i tot, m’agradaria apuntar algunes idees en aquesta direcció:
Cap persona hauria d’estar obligada a revisar-se, especialment des dels eixos on hem patit trauma, abús i som víctimes d’una opressió social. Però sí que em sembla ètic que les persones amb privilegis ens els remirem per tal de fer justícia en un món que fa patir tant a tants nivells. Les persones primes heu de fer aquest esforç de deixar de ser gordofòbiques, revisar la manera amb què us aproximeu a la gordura, posar a remull els cànons estètics imperants, la seva moral associada que ens culpabilitza a les persones grasses del fet de ser-ho i ens castiga amb discriminació, així com acabar amb l’imperatiu de la salut com a base mèdica i científica per perpetuar la discriminació. Sense la vostra col·laboració, ens deixeu soles a les persones grasses fent front a aquesta lluita, que no hauria de ser només nostra. La vostra indiferència seria injusta: les persones grasses no podem estimar-nos a nosaltres mateixes fàcilment si vivim en un món que ens rebutja, ens detesta i ens margina.
D’altra banda, les persones grasses necessitem trobar-nos entre nosaltres i compartir-nos per recordar-nos allò que ja sabem: la gordofòbia és una opressió social, és a dir, ni nosaltres ni els nostres cossos tenim la culpa del que ens passa.
Trencar l’armari de vidre significa reconèixer-se a una com a grassa, ser grasses com una característica més dels nostres cossos i no únicament com un estat transitori que quan aconsegueixi aprimar-se, podrà començar a viure. Les primeres esquerdes a l’armari arriben quan ens autoanomenem grasses, perdem la por a l’insult i ens reapropiem de la paraula. Ja n’hem obert la porta i ara és el moment de viure. Ens hem de trobar i fer juntes tot allò que hem tingut por de fer abans: anar a la platja, fer excursions, ocupar l’espai públic, fer-nos fotos, enfundar-nos roba sexy, lligar, explicar-nos al món i convertir-nos en referents grassos, que en falten, per inspirar-nos entre nosaltres i recordar-nos que l’única limitació és la gordofòbia, i que nosaltres podem ser més fortes que ella.
Per últim, volia apuntar cap a la importància de fer un viatge no només cap enfora, sinó també cap endins. No només col·lectivament, sinó també de manera individual. També en la gordofòbia, allò personal és polític.
Tot i que no volem que estimar-se es converteixi en una imposició, i sabem que hi ha dies en què és difícil estimar-se, cal que deixem de mirar críticament i amb odi els nostres cossos. I un antídot per a això és començar a mirar-los amb curiositat, com si fos la primera vegada que en veiéssim un. I potser no tot d’una, que podria despertar els crítics que estan sempre preparats per l’assalt, sinó a poc a poc: començant pel dit gros del peu, fixar-nos amb la seva forma peculiar, el seu color, la seva textura, la seva posició respecte als altres dits. Fascinar-nos amb l’encaix únic del nostre peu amb la nostra cama, fer lliscar la mirada i apreciar els genolls, celebrar la corba, la simetria o asimetria de les nostres cames, admirar el caràcter singular de la nostra panxa sobresortint, com d’extraordinàriament es plega i s’adapta, tocar-la i acariciar-la amb curiositat i tendresa, i deixar-nos meravellar per l’estructura dels nostres braços, els nostres pits, i fins a cada centímetre de pell del nostre cos.
No és fàcil, però vull animar-nos a fer-ho, perquè com diu la cançó que cantem amb el Komando Gordix, “no hay nada que perder”.