El passat 21 de febrer Fil a l’agulla vam organitzar unes jornades sobre com educar en un món polaritzat. Em presento, soc l’Alba Tejedor, tinc 23 anys, treballo a Fil a l’Agulla i vaig tenir la sort de poder participar en aquestes jornades.
En el marc d’aquest esdeveniment, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, vam conduir una taula rodona conformada per experts en la matèria de l’alçada de la Miriam-Juan Torres, l’Amat Molero, la Isaura González i l’Adriana Torroella.
La combinació dels seus perfils d’expertesa ens va regalar una sinergia molt enriquidora, que esperonada per la moderació de l’Anna Galí i la meva participació, va donar com a resultat un espai que es prestava a l’aprenentatge i el qüestionament dels reptes dels nostres temps.
Després de la taula rodona, l’Anna Galí i l’Ainhoa Roca, companyes de Fil a l’agulla, van facilitar un espai amb tots els assistents a les jornades, i ens vam poder donar suport, consells i ànims entre totes per poder continuar caminant amb propòsit i amb sentit de ser.
La finalitat d’aquest article, és compartir una mica amb vosaltres què m’he endut d’aquesta jornada.
De la taula rodona m’enduc la importància d’aprendre a atendre els sentiments.
De la mà de les nostres ponents vam poder definir el fenomen de la polarització. La polarització es produeix quan l’oposició de dues opinions enfrontades es tradueix a la dimensió dels afectes, és a dir les emocions que els altres ens desperten a partir d’aquí.
|
|
Quan la confrontació és tan tensa, deixem de veure a l’altra com una persona igual que nosaltres —l’afecte amorós es perd— fet que ens condueix a una escalada del conflicte inevitable. A més a més, vam poder aprendre que les persones presentem un biaix de confirmació, la tendència a buscar, interpretar i recordar la informació d’una manera que confirmi les creences prèvies, ignorant o donant menys importància a la informació que les contradiu.
De tot això m’enduc que tots podem ser agents polaritzadors i que, en la mesura del possible, atendre els sentiments pot ajudar en certs casos a no escalar el conflicte, sobretot amb infants i adolescents.
D’aquí em neixen molts dubtes: Podem marcar límits sense polaritzar i, en conseqüència, evitant els seus alts riscos? Quan un límit polaritza, quina informació ens transmet de nosaltres mateixos? Intueixo que la polarització ve a dir-nos alguna cosa que hem d'aprendre, i encara no som capaços de veure.
Tanmateix, què vol dir això d’atendre els sentiments? A la taula rodona vaig aprendre que els sentiments s’atenen des dels vincles, i en el cercle de paraula vaig descobrir que s’atenen en conversa. El vincle és la connexió amb algú —algunes són instantànies, t’hi emmiralles al moment— d’altres requereixen més temps i cultiu.
Des d’aquesta connexió, és més difícil que ens posem a la defensiva i el missatge que intenta transmetre’ns l’altre té més possibilitats d’arribar a bon port. Em vaig adonar que a totes les edats sentir-nos vistos ens ajuda a veure’ns i trobo indispensable que tothom que posa la seva energia en el món educatiu tingui ganes d’aprendre a veure i veure’s, ja que sempre és una figura de referència, i quan l’altre no és vist, l’educador polaritza i ensenya a polaritzar.
En la línia de la importància de veure’ns com a persones, el següent espai de la jornada va consistir en la facilitació d’un cercle de paraula conformat per tots els assistents. Aquesta activitat va permetre descobrir-nos en conjunt sentint la impotència i desesperança per l’escenari global, i alhora ens vam adonar que no estem soles en tot això, i que part de la comunitat ens dona força i ens acompanya en aquest procés. A mi em va servir per adonar-me que en la conversa els estats emocionals mutaven, i gràcies a aquest recorregut dialèctic indispensable vam arribar a la sensació final que em vaig endur: hi ha dies que sento desesperança, hi ha dies que puc estar cansada, però no estic sola, la comunitat em sosté.
A més a més, començo a adonar-me que la impotència té dues cares i, quan es treballa per girar la moneda, a l’altra cara hi ha el poder que sents, però que ara no saps fer teu. El que vull dir amb això en un exemple rutinari i banal (sense desmerèixer el cas) és que si no saber fer-me una truita de patates per sopar em fa sentir molt impotent, és important que ho atengui, perquè aprendre’n és rellevant pel meu procés evolutiu, pel meu poder de ser alguna cosa. Cadascú ho sent per coses absolutament diferents, i totes són dignes i valuoses; el més important és la mentalitat de procés i la confiança de sentir que estàs on has d’estar.
Fil a l’agulla i jo estem molt agraïdes de l’èxit que han estat aquestes jornades, i per la participació de tothom, tant dels ponents, com dels assistents, com del nostre propi equip. Sabem que queda molt per fer, però ens reconforta veure com tantes persones posen Fil a l’agulla a l’hora d’abordar els reptes dels nostres temps.