El passat 19 de juliol la Laura Marbiol i l’Anna Espadalé, sòcies de Fil a l’agulla, van impartir la càpsula formativa “Gestió de les agressions en els espais activistes”. Ens expliquen com va anar i quines sensacions en treuen.
Des de Fil a l’agulla hem vist la necessitat de fer aquesta càpsula on compartir eines i coneixements al voltant de la gestió de les agressions sexistes, en concret en els espais d’activisme i de militància. Hem notat que moltes persones i col·lectius estan preguntant-se com es poden gestionar les agressions que es donen en els seus espais, però sense que aquesta gestió quedi reduïda a la lògica del càstig. Hi ha voluntat de trobar formes d’abordar-les que donin resposta a la necessitat de reparació de la víctima i la de comunitat.
Ara bé, sortir d’un enfocament estrictament punitivista no és gens fàcil. Hi ha alguns espais, entorns o col·lectius on s’està provant maneres de fer fora de la lògica del càstig, amb una mirada que s’enfoca cap a la responsabilització i la justícia restaurativa. El repte més gran, potser, és acabar amb la impunitat. En els darrers dos anys, a Fil a l’agulla hem fet un procés de reflexió interna i un posicionament públic: com a facilitadores, volem aportar la mirada de la justícia restaurativa i els processos de reparació com una eina més de gestió de les agressions masclistes. Per això, entre altres línies d’acció, vam organitzar aquesta càpsula formativa.
Durant la preparació ens vam adonar que ho volíem “fer tot molt bé”, donar tota la informació necessària, tenir totes les sensibilitats en compte, no reproduir les agressions masclistes i saber-ho gestionar “perfecte” quan passés en el moment -ja que vam decidir que l’espai fos mixte. Aquest és un rol que està molt present quan volem gestionar agressions masclistes. Pot ser intern o extern i el que genera és que callem per la por a equivocar-nos, a fer mal, a rebre rebuig, a ser criminalitzat/da, a ser jutjat/da de “no ser prou feminista” o de ser “massa feminista”.
Per nosaltres és molt important que intentem fer-ho el millor possible i al mateix temps, per no paralitzar-nos i poder avançar, hem de parlar, assumir que tot i sentir-nos o dir que som feministes, seguirem tenint actituds masclistes, ens equivocarem. Que l’única manera de poder aprendre a fer-ho diferent és generant espais més segurs i conscients per, quan ens fem mal, encara que sigui dolorós, tenir obertura per adonar-nos-en, assumir responsabilitat i intentar que no torni a passar.
Aquesta era la intenció de la càpsula i ens sap greu si alguna persona no es va sentir prou segura en algun moment. Ho estem revisant a fons i també reflexionant encara més sobre les possibilitats dels espais mixtes i no mixtes. Per poder reparar i seguir aprenent ens ajuda molt tenir el vostre feedback com heu fet algunes persones durant i després de la càpsula, ja que ens permet ser encara més conscients i assumir responsabilitat.
Un altre tema important a pensar durant la preparació era com honrar tot el que ja s’està fent. El que nosaltres vam presentar a la càpsula era un un recull de feina que han fet molts moviments socials i moltes persones, a diferents parts del món. Gràcies al camí que ja havien fet, nosaltres hem pogut fer les nostres aportacions. Sembla que ara estem en un punt per poder fer un pas més. Aquest és un tema complex, no tenim totes les solucions i caldrà seguir reflexionant. Seguir tenir present que cada situació és particular, que no hi ha un llibre de receptes universals.
Calia, a més, donar la benvinguda a totes les parts i ser conscients dels diferents rols a la sala. Persones que ho han viscut, persones que no ho han experimentat, que tenen experiència en la gestió, persones que tenen por, que potser han estat víctimes, que han agredit… Podia ser que a la càpsula formativa hi participessin persones amb qui s’havia tingut un conflicte o tensions per aquest tema. A més, trobem amb el topall que sovint és difícil mostrar i parlar de les emocions en el nostre context sociocultural, perquè sovint es penalitza mostrar por, culpa, ràbia, frustració, desesperança, cansament…
També era important tenir prevenció amb el llenguatge emprat. Parlar de “víctima” remet al dany rebut i el visibilitza, “supervivent” vols dir que has sobreviscut. És important que cada persona sigui lliure de fer servir els termes que senti més identificatiu. Cal ser conscients que les etiquetes ens ajuden a nombrar, però també poden caure en la simplificació i no tenir en compte tota la complexitat. No identificar-se amb rebre dany pot dificultar la recuperació. Alhora, també és una dificultat reconèixer-se només com a víctima i no connectar amb la nostra part de poder.
En entorns activistes és un límit important reconèixer-se com a víctimes, perquè a vegades és difícil connectar amb la vulnerabilitat. L’activisme genera un model d’empoderament que sembla que passa per no ser mai vulnerables i això és negar una part intrínseca de la condició humana, alhora que posa molta pressió. És perjudicial no adonar-se que som una espècia interdependent, que afectem a les altres persones i que les altres persones ens afecten.
A la càpsula vam parlar de les agressions que cometen majoritàriament homes cis-heteros envers dones o persones d’identitats no binàries. Vam treballar sobre una estructura social, un eix d’opressió (el gènere) i en aquest sentit qui comet les agressions són homes a qui concorda la seva identitat de gènere amb l’assignada en néixer (cis) i que són heterosexuals. Ens vam centrar en aquest eix de discriminació i de violències perquè creiem que ara mateix és molt necessari posar-li el focus però amb això no volem dir que no hi hagi en els grups moltes altres opressions i discriminacions en molts altres eixos (socials i psicològics) que també necessiten atenció. En aquest sentit, vam posar èmfasis en la importància que els diferents col·lectius puguin generar espais de cures i de gestió d’agressions i conflictes en general, a més de les agressions masclistes.
Durant la càpsula va ser molt engrescadora la diversitat de les persones que hi van participar. Venien de diferents zones de Catalunya (Barcelona, Manresa o Valls, per exemple), del País Valencià, de les Illes… Pertanyien a col·lectius i entitats de naturaleses i ideologies diferents -independentistes, anarquistes, espais okupats, casals, sindicats de barri, col·lectius feministes, grups d’homes, partits polítics, organitzacions juvenils, entitats del lleure, etc. Amb diferents trajectòries i experiències en el tema de la gestió de les agressions: algunes havien promogut la creació de protocols feministes, altres havien tingut experiències de gestió, d’altres era el primer cop que s’endinsaven en el tema conscientment… Fos com fos, la majoria de persones tenia implicació en el tema, en el present o en el passat. Això feia que hi hagués molt coneixement, experiència i saviesa en el grup.
Alguns dels reptes que afrontaven segurament són compartits a molts espais i experiències:
- processos oberts que mai es tanquen
- homes que no s’involucren en la gestió i tot el pes acaba recaient en les dones, lesbianes, trans i feministes dels col·lectius
- com a vegades pots ser agredida, a vegades còmplice
- com es cuida a qui gestiona l’agressió?
- quin paper tenen els homes, com es coresponsabilitzen?
Gràcies
a tothom per la confiança en participar a la càpsula formativa i la
predisposició a abraçar la vulnerabilitat, la responsabilitat i la
reparació, pròpia i aliena.