El cercle de paraula: un espai ritual de confiança mútua | Article de Cristina Brau

La Cristina Brau és estudiant del Curs online de facilitació de grups en el món educatiu. Com a pràctica final, ha redactat la seva experiència portant els cercles de paraula a l’aula amb un grup de 1er d’ESO.

19 de maig | Cristina Brau

Arribo a la classe i la meva companya i tutora ja havia retirat totes les taules i cadires. Els nens i nenes de 1r d’ESO A, expectants, amb els seus objectes importants a les mans em miraven.

A les meves mans una roba lila i un cavallet petit, el meu “objecte important”. Estenc la roba en el centre del cercle, un espai tancat, íntim format per tots els nens i nenes de la classe, que servirà d’escenari de la nostra trobada. Espai ancestral en què homes i dones de tots els temps i cultures s’han trobat per dialogar i mirar-se als ulls i escoltar-se des del cor. Això és el que farem.  

Els explico el funcionament. Per què ho fem? Per saber més els uns dels altres, per estretir vincles, per trobar-nos en espais vitals comuns que desconeixien…

Totes i tots han entès que no poden interpel·lar a l’altre i que, el que ens explicarem, és quelcom que tan sols pertany al grup. Que tothom és lliure d’explicar més o menys o gens del seu objecte, del que significa i del perquè l’ha escollit per portar-lo al nostre acabat d’estrenar cercle de paraula.

La tutora, N., també expectant, i els nens i nenes comencen la roda, cadascú a la seva manera, senzilla, espontània, elaborada… Apareixen molts peluixos, records d’infantesa (estan tot just arrencant d’allà mateix per a convertir-se en adolescents), records familiars, petites i grans experiències. I arriba el moment de B., el seu company xinès arribat fa poc al nostre país. No ha portat cap objecte. Per sort comptem amb l’ajuda de J., un altre noi xinès que parla català i ens fa de traductor. B. arrenca amb una llarga tirallonga en xinès i es fa un silenci. J. ens explica que, si hagués portat un objecte, seria el seu cub de Rubick, regal d’un company d’escola del seu país i que sempre té al damunt de l’escriptori. I tota l’aula sent el seu dol migratori, encara en procés.

À. és un noi molt trempat que ha arribat nou a la nostra escola i de forma senzilla aprofita per agrair al grup la bona acollida que ha rebut.

L. ens ensenya el seu mallot de fit-kit i ens explica que al principi es pensava que era molt dolenta practicant aquesta dansa-esport i que ara ja no ho pensa. Ens mostra orgullosa el seu vestit.

Quan acaba la ronda entranyable dels seus objectes  preferits, la tela lila s’ha anat omplint de totes les seves preuades pertinences. I el diàleg s’obre a altres  qüestions: parlen de com es relacionen, dels grups tancats que hi  ha al grup-classe (la majoria venen del nostre mateix  centre de primària). C. diu que ella està disposada a obrir-se i a parlar amb tothom, i així ho expressa. Alguns  no creuen que tingui solució. Potser M. i B. no estan parlant des de la pròpia veu sinó que estan fent un  rol en el grup: el de “no ens en sortirem”, “res val la pena”. Caldrà indagar més sobre aquests dos alumnes que han expressat aquestes idees i de per què estan assumint aquest rol.

Totes i tots han participat, crec que han parlat i han escoltat des del cor, que l’objectiu inicial d’acostar-los, de  fer que se sentissin una mica més a prop, més grup-classe compartint algun petit trosset de vida a través del seu objecte, s’ha aconseguit. 

Tanquem la sessió. És l’hora de l’esbarjo i no sembla que  tinguin ganes de marxar. Però ho hem de fer.

S’ha produït una màgia. Una màgia feta d’intimitat creada  pel cercle i les ganes i la il·lusió de totes i tots de compartir des del cor. Confirmen haver-se sentit a gust.  Però, què tenim en el centre del cercle? Observem. Els objectes son part de tots i totes nosaltres. Això ens acosta, ens fa grup. Som 1r A d’ESO.