L’experiència única del Nadal | Un relat en primera persona de Sol Abejón - Fil a l'agulla

L’experiència única del Nadal | Un relat en primera persona de Sol Abejón

Avui m’han trucat per telèfon per avisar-me que soc contacte estret d’una persona amb Covid i que he d’estar confinada fins al 31 de desembre. Em pregunten si visc amb la família i li contesto que visc sola. Quan acabem la conversa em diu que passi unes bones festes com pugui. Ric. Sí, li contesto entre riures. Ho intentaré.

Fa uns dies vaig donar dos tallers sobre gestió emocional a Olesa de Montserrat i una altra al Prat del Llobregat. En aquests dos tallers vam poder veure que el Nadal no és el que la tele ens ven sinó un ventall de vivències. Cada cos encarna una experiència única que difereix de les altres. 

Qui em diria a mi que hauria de posar en pràctica de manera dràstica aquestes eines aquest any!

Aquest any, no hi ha escapatòria. Hauré de viure els tres dies de Nadal 24, 25 i 26 tancada a casa. Zero contacte corporal amb cap persona. I penso: – Merda! Tinc por que vinguin els fantasmes.

Tinc por que vinguin els meus traumes d’infància relacionats amb aquestes dates. Tinc por de sentir els meus veïns i veïnes celebrant i jo estar a casa entristint-me. Tinc por de tornar a sentir la tristesa d’un cos petit migrant que li han tallat les alegries d’aquests dies perquè té la família extensa, cosines, tietes, cosins, amics, amigues lluny, molt lluny… I sent la profunda solitud de la nostàlgia d’un passat que no es correspon ni es correspondrà amb el seu present. Tinc por de recordar i enfonsar-me en els records de les discussions i l’alt nivell de merda…

Durant gran part de la meva infantesa i adolescència els dies de Nadal eren això: tristesa, violència i solitud. Les alegries consistien en les postals de Nadal que arribaven de l’altra banda de l’oceà per desitjar-nos un bon Nadal i les postals que nosaltres fèiem manualment i enviàvem… Les trucades de telèfon sorpreses… A mesura que em feia gran, aquests reductes d’alegries van anar desapareixent i el Nadal va esdevenir un anti Nadal, una connexió profunda de rebuig pel consumisme i per una falsa unitat familiar. No celebrar-ho era l’única resposta que quedava. En aquell moment, tampoc era una opció. Era el que hi havia, per no sentir el mal del buit i el mal de la tristor que es vivia a la meva família.

Ara que han passat tants anys, i que amb molta feina he pogut trobar el meu sentit a aquestes dates: els dies festius descansar i fer coses pendents que em venen de gust, ajuntar-me si vull amb aquelles amb les que ressono i les que estan “orfes” de família, buscar racons de natura i mimetitzar-me … Bàsicament, connectar amb mi i els meus desitjos cada any, donant espai al meu cos per veure que li ve de gust fer i que no li ve de gust de fer perquè el mandat social ho dicta. Per fer això he hagut de: treballar la culpa, portar-la, donar-li espai, dibuixar-la i començar un diàleg amb ella. Veure també, que no la vull, perquè hi ha moltes maneres de cuidar als altres i no es pot cuidar als altres si primer no em cuido a mi. I sentir que puc triar, dins de les limitacions.

Als tallers que he donat, dones que viuen soles i que estan soles, m’explicaven les seves eines per “sobreviure” a aquestes dates. Moltes d’aquestes eines amb la Covid ja no les podien utilitzar i hi havia un sabor agredolç amb el virus. La Covid ha portat canvis i les eines que teníem o tenim, moltes vegades s’han vist afectades i ens hem vist obligades a ser creatives i renovar-les.

Aquest Nadal, si les teves eines no et serveixen, dona espai a la creativitat per poder buscar unes altres. Busca aliades en qui recolzar-te i dona’t espai a veure i sentir el que vols i no vols en aquests dies. Això és el que jo faré també, per poder acompanyar-me en aquests dies de confinament.

 


per Sol Abejón (Facilitadora i formadora de Fil a l’agulla)