L’educació dins d’una bombolla

L’Ainhoa Roca, membre de l’equip d’Educació de Fil a l’agulla, reflexiona sobre el seu any participant en el projecte Benvinguda Diversitat, que realitzem amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona mitjançant el programa d’educació per la justícia global.

 

21 de juliol. Ainhoa Roca

Distància, mascareta, grup bombolla, renta’t les mans, desinfecta, no comparteixis, no et barregis, positiu, quarantena, confinada, cancel·lació, incertesa, saturada, estrès, online… DISTÀNCIA.

Les escoles començaven el curs així, amb l’interrogant de si arribarien a final de curs de manera presencial: la tensió, el desconcert, la posada en pràctica de mesures que dificulten els valors i la filosofia d’una educació diversa i inclusiva, a on aprendre a compartir i a barrejar-te amb les altres és un dels pilars.

Però vam arribar a final de curs, amb més o menys estrès, més o menys confinaments,  més o menys baixes… i aquest juny més que mai les vacances eren el més esperat i desitjat.

Entrar a les aules en un context com el d’aquest curs 2020-21 ha estat diferent, a estones hem estat la finestra que deixava que entrés l’aire de l’exterior; la novetat dins d’un quotidià de bombolla.

La vida dins de la bombolla també ha tingut els seus avantatges, la més anomenada: la tan desitjada baixada de la ràtio.

Hem pogut presenciar la capacitat de resiliència de criatures que a l’inici del curs les separaven de les seves companyes i les agrupaven en grups a on potser quasi no tenien vincles. També de mestres que no havien portat tutories i que de sobte estaven al timó d’un grup-classe... i només em surt agraïment i apreci cap aquesta capacitat d’adaptació davant de tanta incertesa.

Ara més que mai per a mi té sentit “cuidar a qui està cuidant”: hem vist com mestres, educadores i professorat posen el cos i el cor al servei de l’educació i de l’acompanyament de les criatures i de l’adolescència. I em commou pensar en totes aquestes persones que han posat i posen tanta creativitat i energia al servei de l’educació.

Els espais de cura han cobrat el sentit que té l’oasi enmig d’un desert: un espai a on trobar-te amb altres companyes i compartir des del cor, no per a fer reunions pedagògiques o  organitzatives… sinó una aturada en el camí per a mirar-nos cap a endins i després mirar als ulls de les altres i poder, més enllà de la solitud que comporta aquesta professió en la qual sovint et sents sola amb la responsabilitat de guiar un grup de criatures, reconnectar amb les teves “iguals”, poder-te mostrar vulnerable, deixar-te sostenir, compartir i prendre consciència de tot el que has viscut i sostingut en un curs, que ja venia d’un final de curs anterior amb confinament total i l’escola des de casa.

Aquests espais són necessaris per a poder drenar i no acostumar-nos a la tensió…no esperar a “no poder més” al tan de moda “burn-out”, aquest temps ens porta la necessitat de cultivar espais i crear rituals de cura que siguin part de l’estructura, espais periòdics a on reduir la distància, carregar piles, cuidar el grup, la comunitat i trencar amb la solitud i l’exigència que sovint comporta aquesta professió.

I només així podrem incloure congruentment l’educació emocional dins de les aules: acceptant que no només les criatures són éssers emocionals.