El cohabitage inclusiu: promovem un model que ens transformi a totes

Un article de Mireia Parera, publicat originalment a la web de Perviure

Què vol dir cohabitatge inclusiu? Qui inclou a qui? Incloure què? Per què la necessitat d’incloure?

Aquestes són algunes de les preguntes que volem respondre en aquest article, volem parlar de cohabitatge inclusiu i de quin és el model que volem promoure des de Perviure.

Primer de tot, parlem d’inclusió perquè hi ha experiències que s’exclouen socialment. En comptes de parlar de col·lectius o persones en risc de vulnerabilitat o d’exclusió social, hauríem de parlar de realitats i experiències de vida excloses socialment o vulnerabilitzades. La vulnerabilitat és quelcom que compartim com a éssers humans. Tanmateix, hi ha experiències que no compten amb els recursos i suports necessaris per a poder desenvolupar-se diàriament de manera satisfactòria. Per exemple, si tots els edificis, equipaments i els vials públics es dissenyessin tenint en compte que hi ha persones que es mouen amb cadira de rodes, no caldrien edificis amb accessibilitat universal. Si es complís el dret bàsic d’accés a l’habitatge no caldria pensar mesures per al jovent extutelat. Si el sistema judicial funcionés i fos feminista, no hi hauria d’haver pisos per a dones que han patit violència de gènere i necessiten sentir-se segures i lluny del seu maltractador.

Per això quan deixi d’haver-hi realitats excloses, podrem deixar de parlar d’inclusió. I mentre no sigui així, haurem de seguir visibilitzant-la, per a qüestionar-nos com podem fer que l’espai públic i l’habitatge pugui ser per a tothom i no només per aquelles persones amb més recursos, més capacitats, més autonomia, etc.

També és important tenir en compte que estem parlant de diferències que comporten tenir o no tenir certs privilegis. Si no ets part de cap col·lectiu en risc de ser exclòs vol dir que formes part de la societat privilegiada. I parlem de risc, per a diferenciar que ser part d’un col·lectiu d’aquest tipus no vol dir que pateixis sí o sí exclusió. Tenir privilegis en aquest cas vol dir, poder-te moure pel carrer sense ser conscient de les barreres arquitectòniques, que pots triar – dins uns marges- on i com vols viure, que tens recursos per accedir a un habitatge, encara que no sigui el que voldries, etc. I cal ser-ne conscients, entendre el dolor, la dificultat i les conseqüències de quan no és així, i treballar perquè aquestes diferències cada cop siguin menors i deixin d’existir.

Una altra qüestió és en qui pensem quan es tracta de cohabitatge inclusiu. Fins ara, hem relatat algunes realitats diverses que s’exclouen socialment. Hi ha molts cohabitatges que de fet inclouen en els seus valors la diversitat i la diferència i que volen integrar diferents models de convivència (més enllà del model familiar de parella heterosexual amb infants), o bé donar accés a persones amb diferents perfils socioeconòmics, que són intergeneracionals o amb persones de diferent origen, raça, llengua, etc. I també n’hi ha que són exclusius per una realitat social, com per exemple per a dones, persones LGTBI+, etc. Totes aquestes propostes posen de manifest la necessitat d’espais per a conviure amb models diversos i que també hi puguin tenir lloc maneres de conviure menys visibles i més minoritzades. Però, quan parlem de cohabitatge inclusiu parlarem de projectes on hi conviuen persones amb una situació de dependència amb d’altres que no la tenen. Totes les persones som interdependents, necessitem les altres per créixer i desenvolupar-nos, necessitem l’amor, l’afecte, l’estima, el suport… i és important reconèixer-ho.

En el cas del cohabitatge inclusiu, parlem de persones que tenen necessitat de suport per a l’autogestió d’aspectes quotidians com l’alimentació, el moviment, la higiene personal, el plaer sexual, etc. En aquest camp sorgeix el concepte de vida independent que posa al centre com les persones amb diversitat funcional volen decidir més sobre les seves pròpies vides, sobre com volen viure i com volen que siguin aquestes cures bàsiques que necessiten en el seu dia a dia. Compartir vida entre persones amb diferents graus de dependència i interdependència, té a veure amb sortir d’un model que estigmatitza, que veu la diversitat funcional com un fet aïllat i llunyà que només pateixen unes persones i no com un fet que podem viure potencialment totes les persones. Per tant, un model realment inclusiu de totes les experiències diverses de dependència, és aquell on també les persones en situació de més dependència escullen com volen viure i conviure i on les persones amb més autonomia són conscients, reconeixen i visibilitzen la seva necessitat de la comunitat lluny de sentir-se més o millor que les persones amb diversitats funcionals aprenent de la seva saviesa i formes de veure i estar en el món. O sigui, el cohabitatge inclusiu és per a persones amb i sense diversitat funcional. En el cas dels cohabitatges sèniors seran inclusius si són projectes d’envelliment fins a la mort i inclouen espais i serveis pensats per persones que poden necessitar suport en accions més o menys quotidianes i conviuen amb persones que encara no els necessiten.

Per a fer realitat un projecte així, cal que el disseny dels espais tingui en compte criteris d’accessibilitat universal i sensibilitat cognitiva. I que aquest compti amb la participació de totes les persones per a tenir en compte les diferents necessitats, interessos, sensibilitats i voluntats.

A més, també és important la composició del grup. Cal que sigui un nombre de persones en situacions de dependència suficient i representatiu d’aquesta realitat al territori i no una xifra simbòlica. Això potencia la relació, l’aprenentatge i el creixement i suport mutu. El suport mutu l’entenem com a estratègia emancipadora, de cooperació i d’autogestió col·lectiva, i gràcies a aquesta aposta la sostenibilitat de la vida es fa possible. Per això, cal també un canvi més profund, un canvi de mirada que deixi de veure la persona amb una situació de dependència com “l’altre”, per veure que també puc ser jo. Perquè un cohabitatge inclusiu pot transformar la vida de les persones amb dependències, però sobretot pot transformar la vida i la manera de viure la vida de les persones sense aquestes. És un espai d’enriquiment i aprenentatge mutu, on totes hi tenim molt a guanyar.

Els elements que considerem clau per a generar cohabitatges inclusius són els següents:

  • Que el % de persones amb realitats d’exclusió i dependència sigui significativa respecte al total de la comunitat.
  • Que totes les persones participin i puguin decidir sobre el model de convivència que volen des de l’inici del projecte.
  • Que l’edifici i el projecte de convivència incorpori els elements necessaris que faran que la inclusió sigui efectiva per a totes.
  • Que la comunitat sencera, aposti per la inclusió, es transformi profundament i se senti part d’aquest procés com a agent actiu.

Així doncs, volem promoure un cohabitatge inclusiu de i per a persones amb diferents graus de dependència i interdependència. Una convivència que afavoreix la vida independent, l’autonomia i l’autogestió, així com espais relacionals de suport mutu i d’aprenentatge. Un cohabitatge que transformi la manera de relacionar-nos amb “l’alteritat”, amb la diferència i la diversitat i que treballi per a transformar un sistema que exclou i margina certes realitats.

A continuació us compartim dos exemples de Cohabitatge inclusiu:

  • Can Manadetes. Cohabitatge per a l’envelliment actiu.
  • Vida inclusiva. Cohabitatge inclusiu liderat pel Grup Cooperatiu el Teb de persones amb discapacitat intel·lectual i el grup de persones de Casa Cooperativa. El Grup Cooperatiu TEB que treballa per facilitar la vida independent de les persones amb diversitat funcional intel·lectual aposta per un cohabitatge que compti amb un 30% de persones amb diversitat funcional intel·lectual i un 70% de persones sense, per tal de facilitar espais de convivència inclusiva reals. Diuen que la constitució d’habitatges exclusius per al col·lectiu de diversitat funcional intel·lectual fa que es perdi la riquesa de les relacions de persones amb capacitats diverses i que no s’avanci en la inclusió real i efectiva a la comunitat de la qual formen part amb i sense dependència.