Neus Andreu: “Processar el trauma col·lectiu és treballar en la prevenció de guerra”

Neus Andreu, facilitadora de Fil a l’agulla, ha detectat al llarg d’anys d’acompanyar tant processos de facilitació de grups com de teràpia, la influència que la història col·lectiva té en la capacitat de desenvolupar-nos, en el pla col·lectiu i en el personal. És per això que ha impulsat el seminari “Les petjades del passat: Elaborant la memòria històrica col·lectivament”, amb l’objectiu d’estendre eines necessàries per incorporar la perspectiva històrica a les intervencions socials i processar traumes col·lectius quan les situacions ho requereixin. Andreu destaca que, a més del valor social de comptar amb professionals capacitades per abordar moments dolorosos vinculats al context històric, la formació també és una oportunitat per adquirir recursos que ajudin les persones a parlar “d’allò que moltes vegades no es parla dins de la pròpia família”, sense que sigui una experiència retraumatitzadora.

De què serveix incloure la perspectiva històrica en el treball amb col·lectius? Què aporta?

Al treballar amb col·lectius i persones, te n’adones que la història té un paper important en problemes actuals, que hi ha ocasions en què costa una mica seguir endavant si no mirem enrere i veiem què ha passat. La gent es remet a la història particular de la seva organització o grup i, moltes vegades, també a la història col·lectiva, al context històric en què un grup ha crescut. Les persones que els conformen estan vinculades a la història col·lectiva i, a vegades, representen diferents sensibilitats, diferents parts, fins i tot, diferents bàndols, en relació a aquesta història. Per tant, quan treballem amb persones, moltes vegades és important notar que el que necessitem fer en un moment determinat és abordar qüestions que tenen a veure amb la història col·lectiva perquè, si no ho fem, no entenem perquè ens costa tirar endavant i seguir construint cohesió social, projectes comuns i, en definitiva, desenvolupant-nos com a societat.

F62C5196-D1A6-415F-83B5-C7A07F9E5E12

Neus Andreu i Boris Sopko, formadores del seminari “Les petjades del passat”

A més, a nivell personal, pots sentir que la memòria col·lectiva, la memòria del teu país, vinculada a la de la teva família, t’afecta, t’encurioseix, t’enfada… Si estàs interessada en la teva pròpia història també t’és útil atendre els traumes col·lectius, intergeneracionals, per ajudar-te a ubicar realitats que floten per la família i que, a vegades, no saps què fer-ne.

Com ens afecta no tenir present la memòria col·lectiva?

En aquest país el silenci sobre què hi ha passat forma part de la nostra cultura. Me n’he adonat tant en processos terapèutics, en què l’impacte de la història col·lectiva ha sortit a la llum, com treballant en grups, com fent el meu propi procés personal. La meva família ha estat molt vinculada al món públic i està súper afectada per la història del país. He necessitat mirar-me i processar la història de la meva família i m’ha fet veure la importància de fer-ho… És imprescindible pel desenvolupament personal i pel desenvolupament sostenible d’una societat. Silenciar la història pot promoure nous cicles de violència perquè, quan acabi sortint a la superfície, ho farà de manera molt violenta. Està amagada, però no vol dir que no ens impacti. Al contrari, ens genera moltíssims sentiments que ni coneixem i que, quan de cop es destapen, són virulents, tenen una capacitat de fer mal molt gran.

Per donar resposta a la necessitat que has detectat com a facilitadora de grups i com a terapeuta, el seminari “Les petjades del passat” busca donar eines per connectar dificultats i tensions amb la història col·lectiva…

Sí, perquè, en el dia a dia, et trobes amb mancances que, fins que no entens la connexió que té la història col·lectiva amb la pròpia història, no pots superar. En el meu cas, per exemple, el fet de ser una dona i tenir orígens de classe treballadora, sense origen intel·lectual, no sabia fins a quin punt, dins meu i dins la meva família, implica un trauma important en relació a la nostra capacitat d’escriure. Per mi ha estat important entendre que la meva sensació de no poder, de no tenir aquesta capacitat, ve de lluny, del meu passat, però que no és real. Travessar aquesta limitació ha estat un treball d’identificació de classe i de pertinença a un grup social molt fort. El pes del gènere també és molt bèstia. Sóc la primera generació de la meva família que ha acabat la secundària. Això és diu molt ràpid, però té un impacte molt important. Canvia molt tenir una iaia que ha anat a la universitat o no tenir-la. A França, trobes molta gent que la té. A Espanya i Catalunya és raríssim… No som conscients de fins a quin punt la història col·lectiva dibuixa el mapa de la possible realitat que podem viure. Abordar-la o no té un impacte directe sobre la nostra capacitat de desenvolupar-nos i d’anar més enllà del que les generacions anteriors han anat, individualment i col·lectivament.

“Abordar o no la història col·lectiva té impacte directe sobre la nostra capacitat de desenvolupar-nos de manera individual i col·lectiva” 

Consideres que conflictes socials i polítics actuals s’expliquen per traumes col·lectius no processats….

Per això, processar el trauma col·lectiu és treballar en la prevenció de guerra. Em refereixo a prevenir situacions en les quals visquem l’altra amb tanta ràbia i separació que l’aniquilació ens sembli l’única via per seguir endavant. El conflicte polític entre Catalunya i Espanya és un exemple molt bo. Té a veure amb danys històrics, en els dos bàndols, i mentre no es tingui aquesta conversa, serà molt difícil que tingui lloc l’altra. Però, com que volem fer veure que no va d’història, sinó que va del futur i del present, doncs no en parlem. Distanciar-se, distanciar-se i distanciar-se és anar posant les condicions per situar l’altra com a suficientment perillosa per tenir justificació per fer servir la força. Aquest és el procés de qualsevol guerra. Per això és important connectar amb traumes de la història col·lectiva i, si no ho promou la política institucional, ho hem fer la societat civil.

Des de quins espais creus que és necessari acompanyar els processos de facilitació dels traumes col·lectius que ens demanen mirar enrere?

Des de qualsevol treball en comunitat i també des de l’administració pública, són eines de valor per qualsevol persona que treballi amb polítics o amb persones que tenen càrrecs públics. Interessa fer-ho a persones que treballen per la transformació social i que entenen que la transformació passa per tocar els temes de fons.  I és una feina a fer pel conjunt de la ciutadania. És una responsabilitat que no atorgo només als polítics… Tota la societat hem d’agafar el coratge per entomar de cara aquestes situacions i parlar-ne, perquè no són només els polítics els que no en volen parlar, és que no en parlem dins de les famílies, tampoc!

“No som conscients de fins a quin punt la història col·lectiva dibuixa el mapa de la possible realitat que podem viure”

Per tant, les eines del seminari tenen valor tant en el pla professional, com activista com personal…

Incorporar la perspectiva històrica és necessari per la gent que té interès a treballar problemes socials i comunitaris de soca arrel, perquè, quan hi vas, moltes vegades el que hi trobes és història col·lectiva. I també interessa a qualsevol persona amb inquietud per abordar temes lligats als traumes col·lectius amb la seva família, per aprendre com fer-ho per parlar-ne sense que sigui retraumatitzador. També és important per a terapeutes. Tot el que conec sobre trauma col·lectiu m’ha servit per entendre moltes vegades l’origen de certs problemes de les persones. Hem anat investigant en aquesta direcció i ens ha ajudat.

I, exactament, quins aprenentatges generarà el seminari que Fil a l’agulla organitza al juny?

Explicarem i vivenciarem eines per poder treballar de manera sostenible, no retraumatitzadora, aquestes temàtiques. Per exemple, com abordar-les en un grup? Per on comencem, què hem de tenir en compte, quins ritmes hem de fer servir, quines intervencions fer quan una persona connecta amb molt de dolor, quin tipus d’intervencions poden fer emergir aquest dolor quan no està emergint, quines intervencions poden servir per reparar-lo, com facilitar aquestes converses… Les eines són, sobretot, actituds que situacions tan delicades requereixen, actituds que ens permetin parlar-ne sense que ens matem. Inclourem una part informativa, per contextualitzar què s’ha fet i què no en relació a la memòria històrica des del punt de vista legal, de reconeixement de drets i reparació a l’Estat i a Catalunya, i també sobre els mecanismes que s’han aplicat en altres països per facilitar processos de reparació i tancar ferides històriques. Per altra banda, en la part vivencial, volem fer una reflexió sobre com en la pròpia família i en la pròpia història ha impactat la història col·lectiva. És un exercici per prendre consciència a partir de mirar la pròpia experiència, a partir de mirar quina és aquesta relació en el teu cas.