De la dansa dels rangs

Ser conscients dels nostres privilegis, per a poder cuidar.

I del nostre baix rang per a poder fluir…

Tercer mòdul del curs anual de facilitació de grups: conflicte, escalada, poder i rang. 27 i 28 de febrer

 Aint got no money, aint got no shoes (…)

aint got no father, aint got no mother (…)

aint got no land, aint got no country,

aint got no freedom (…)

but there is something I’ve got,

nobody can take it away,

I got (…) my toes and my liver , (…) I got I Life.

No tinc diners, no tinc sabates (…)

no tinc pare, ni tinc mare

no tinc terra, ni pais

no tinc llibertat

però hi ha una cosa que sí que tinc,

 i ningú me la prendrà (…)

tinc els meus dits i la meva vida, tinc la vida

Nina Simone

El rebombori és evident després de tant temps de no veure’ns: contacte, paraules creuades i mirades. És la trobada de persones que s’han anat coneixent en aquest procés, anomenat procés de grup. Salutacions, rostres que es troben, noms, paraules que es reconeixen, que es recorden; vivències, personalitats, ombres i somriures.

Després d’aquest primer moment de xivarri, assegudes en circumferència en aquest espai de seguretat que hem creat al barri de la Guineuta a Barcelona, donem l’entrada a aquest nou capítol del nostre llibre.

Cadascuna es col·loca al seu seient, metàfora dels llocs que ocupem a les nostres vides… Seients des d’on aprenem, escoltem, sentim i ens anem posicionant de maneres i formes molt diferents, que van canviant, segons els moments. Postures, sentiments i contextos dinàmics com el tema a tractar en aquest seminari: el rang.

Estem a punt per començar el pacte de cuidar-nos i de respectar-nos, de poder ser lliures de ser i de dir en la nostra dansa –diversa, intensa- que ens duu a terres inhòspites. Inhòspites i estranyes per a alguns, per a d’altres conegudes, familiars i inconscients.

Aquestes diversitats corporeitzades en cadascuna de nosaltres, alimenten i creenun camp, una atmosfera, no necessàriament sempre ple de paraules orals. Perquè els silencis, els diversos ritmes i les velocitats de la nostra dansa també són part d’aquest camp.

Una pissarra,traços blancs sobre un fons verd, Boris i Neus comparteixen els seus coneixements i César tradueix. Els nostres cossos-ments es mouen davant la teoria i els exercicis que volen justament tocar-nos.

Tocar i tocar-se per fer visible el que generalment no veiem. Hem de saber que som com crispetes, petem amb l’escalfor. I l’altra cara de la moneda són els límits que cal tenir presents. Límits i explosions conscients per a poder ser més lliures en els nostres camins.

I girem i girem buscant un tema per a enllestir un procés de grup. De vegades es tracta de girar entorn algun tema que ens interessa, però anant en compte de no enredar-nos: així es que triem parlar de terrorisme i de les responsabilitats d’estar en l’alt i el baix rang. Amb i en moviment  practiquem i ens adonem que canviem les situacions. I així, tal vegada, experimentem -assegudes- que ens fa mal el cos. Ens movem, ens aixequem i ens n’adonem que ja no el sentim tant. Moviment, tan necessari per a col·locar-nos i recol·locar-nos…

Capgirem, capgirant les coses en l’aquí i en l’ara! Furgant, exprimint, expressant… Senyalem i recollim les senyals del camp, de les nostres veus interiors i de les altres per a poder respectar i créixer juntes en aquesta dansa cap a una presa de consciència major dels nostres rangs. I anem aprenent a ser conscients que constantment dansem entre la llibertat individual i la col·lectiva.

Adéus, aplaudiments, petons. Algunes soles i d’altres en petits grups… Tanquem per a continuar, per a seguir en veu baixa; i amb l’arribada de la nit: seguim en somnis. Estar atentes als somnis, estar atentes… perquè això continua a dins nostre…

Soledad Abejón, participant del curs anual de facilitació de grups