“Quan fem mal ús del nostre poder és quan la diversitat s’exclou, es discrimina i s’humilia”

A La Directa han parlat amb la nostra sòcia Mireia Parera arran de la jornada “Parlar sobre bullying és revolucionari!” que vam organitzar el passat 15 de novembre. En l’entrevista s’aborda el treball de prevenció i atenció a l’assetjament escolar amb infants i adolescents.

Parlen de la importància de l’entorn, però també de les causes de les agressions i dels mecanismes per transformar-les. L’entrevista l’ha feta Marta López Mas, amb fotografies de Victor Serri. Reproduïm un fragment de la conversa!

“L’assetjament escolar és una assignatura pendent dins la comunitat educativa del nostre país, malgrat que les últimes enquestes registrin un augment de consciència entre l’alumnat. A Catalunya, el 14,8% dels joves (1 de cada 7) han viscut, en algun moment, alguna situació d’assetjament escolar. És una de les xifres més altes de l’Estat Espanyol, segons un informe de l’OCDE, elaborat el 2015, durant les proves PISA a les alumnes de 15 anys.

Davant d’aquesta situació, molts centres educatius han decidit afrontar la problemàtica amb el suport d’entitats especialitzades en la gestió de conflictes i el treball de cures. Una d’elles és la cooperativa Fil a l’Agulla, un col·lectiu que acompanya persones i grups en processos de presa de consciència amb vocació de transformar i incidir en diversos àmbits, un dels quals és el món educatiu. Conversem amb Mireia Parera, sòcia de la cooperativa i persona que ha patit males experiències a l’escola durant la seva infantesa.

Segons dades oficials, l’assetjament escolar afecta gairebé un 15% de l’alumnat a Catalunya. Acceptar que hi ha assetjament escolar en un centre educatiu és un primer pas per erradicar-lo, o si més no, començar a tractar-lo?

És un pas importantíssim, però també és un pas que irrita. Acceptar que hi ha una situació d’assetjament escolar es fa molt difícil per a molts centres. Primerament, perquè genera un sentiment de frustració en creure que allà no s’estan fent les coses bé. I, segon, hi ha l’estigma de l’assetjament escolar i la vinculació d’aquest a fatalitats minoritàries, com el suïcidi. Totes aquestes sensacions són errònies. Quan en un centre s’apliquen mesures preventives que faciliten la identificació dels casos i hi ha una predisposició a corregir-les, vol dir que s’estan fent bé les coses. Situacions d’assetjament poden passar en qualsevol mena d’escola. La culpabilitat no rau en el fet que en aquell centre educatiu s’ha generat aquella situació, sinó que en aquell centre educatiu no s’ha fet res per aturar-la.

Els mitjans de comunicació han fet mal en aquest sentit?

El que passa amb els mitjans de comunicació és que moltes vegades amplifiquen només una part de la història i amb això fan molt mal. Quan només parlen de determinades coses i especialment les més negatives, només estem donant una imatge de l’assetjament escolar. Els suïcidis, per exemple, són un percentatge molt minoritari. Si no portem una foto de la seva complexitat, si no portem notícies d’èxits en les quals hem identificat situacions d’aquest tipus i hi hem intervingut exitosament, tampoc canviem la història. Els mitjans tenen un paper important de ressò i de fer que les coses vagin en una direcció o en una altra.

L’assetjament escolar és un problema integrat en la condició humana?

Jo no diria que l’home és un llop per l’home, com diria Hobbes. Però sí que crec que la societat en què vivim i com vivim la relació amb l’altre i amb qui és diferent de nosaltres ens condiciona. És un símptoma social que té a veure amb la nostra relació amb la diversitat i les dinàmiques de poder. Quan fem mal ús del nostre poder és quan la diversitat s’exclou, es discrimina, s’humilia. Crec que en totes les societats, tinguin la cultura que tinguin, existeixen els conflictes i les diferències entre iguals. El que a mi m’agradaria que fos diferent és la manera de gestionar i atendre aquestes situacions. Sovint les discriminacions que es duen a terme tenen a veure amb les violències estructurals i les diferències de poder en àmbits com el de la racialització, la classe social o el gènere.

Quins actors es veuen implicats en l’assetjament escolar?

És bastant clau el paper dels testimonis i les persones observadores. És a dir, sense aquestes no hi ha assetjament escolar. És un assetjament que es produeix en un grup, en una classe, de manera recurrent. Si no hi ha aquest grup de suport a la persona agressora, l’assetjament no es manté en el temps. A més, té molt a veure amb les dinàmiques de poder en els grups. Els testimonis perpetuen el poder de l’agressor d’una manera activa (participen de les burles) o d’una manera passiva (no fan res per aturar-ho).

Heu observat algun canvi en els tipus d’insults que s’utilitzen per assetjar els alumnes al llarg de les èpoques o es continuen atacant les mateixes “vulnerabilitats”?

Per increïble que sembli, a les aules on intervenim des de Fil a l’Agulla encara sentim el “chino de mierda”, el “moro” o el “maricón”. Els temes pels quals se’n riuen tenen a veure amb les violències estructurals de què parlàvem: els estereotips de gènere, la sexualitat, la racialització, la salut, les diferències en el ritme d’aprenentatge… Encara avui, la nena que és dislèxica segueix sent “la ximple” i el nen que és més grassonet és el “gordo que no sap córrer”, etc.”

Podeu seguir llegint aquesta entrevista al web de La Directa.