Idees per construir relacions més sobiranes (Part 2)

El passat 27 d’octubre, en el marc de la FESC 2018, la nostra sòcia Neus Andreu va fer una xerrada participativa sobre la sobirania relacional i com construir formes de relacionar-nos que siguin més sostenibles, curoses i conscients. Us compartim algunes de les idees que va oferir. Ho hem fet en dues entregues: podreu trobar en aquest article la primera i a continuació, la segona part! 

Com explicàvem a la primera part, la proposta per construir unes relacions més sobiranes passa per la presa de consciència dels privilegis, tant en les actituds i situacions quotidianes individuals com en les col·lectives. La construcció de relacions sostenibles i curoses requereix fer el pas a una actitud sobirana en una cultura on sé que tinc privilegis i que faran mal en moments i, per això, estic disposada a posar-me davant de l’altre (individual o col·lectiu) per demanar disculpes, escoltar, reparar i assumir responsabilitats.

Quan tu estàs disposada a qüestionar-te els teus privilegis, hi haurà un canvi real. La situació no serà que tot segueixi igual (mantingui els privilegis) i a més guanyi reconeixement social (perquè he estat “bona persona” i he dit públicament que sóc privilegiada). Caldrà que hi hagi canvis -i per això tenim por. Fa por perdre els privilegis o transformar l’status quo. Però la mirada no ha de ser la d’una pèrdua, sinó la d’un guany. Quan et treballes els privilegis -de gènere, racials, de classe…- acabes guanyant coses. Per exemple, guanyes una nova manera de relacionar-te, d’estar en el món. A escala material, potser també passa: perds capacitat material, però aconsegueixes d’altres. Més coherència interna, més democràcia grupal, etc.

Aquesta actitud soberana ens ajudarà immensament, a llarg termini, perquè hi ha molts danys no reparats que passen de generació en generació. Si prenem responsabilitat i canviem la manera en què ho abordem, es començarien a sanar. En el cas del gènere, per exemple, és molt comú això: hi ha homes que diuen que se’ls posa al damunt coses que no han fet, que ho han fet avantpassats. I és cert, probablement, perquè hi ha una conducta “teva” i una conducta amplificada de l’antecedent. Ara bé, no hi ha problema en prendre responsabilitat pels antecedents, pel que ens va precedir. Algú ho ha de fer en algun moment, l’avantpassat no tornarà per a demanar disculpes, i mentrestant el dolor no estarà sanat. 

Així, segurament hi haurà algunes persones -amb privilegis- sí que se sentiran cridades a transcendir més enllà de l’individual per entendre una dinàmica més àmplia de dolor que està ciclant, que està en cicle, i que mentre segueixi vigent afecta les nostres relacions més íntimes i més privades. Transitar a un paradigma on nosaltres sabem que les relacions estan també mitjançades per la Història. I si no tens coneixement de la Història, no entens la magnitud de la situació. Tenim responsabilitat no pel que va passar, sinó entendre com impacta al present allò que va passar.

D’altra banda, sovint es parla de la intencionalitat rere actituds, accions, etc. Les intencions són importants, però no és la única cosa. Si has fet mal encara que no tinguessis intenció, què fem? Potser pots demanar entendre-ho, que t’ho expliquin, escoltar. Cal doncs una gestió del poder, del rang, dels privilegis,  des d’una perspectiva molt més global… i menys psicologitzada. Aquesta psicologització individualista a què ens aboca el capitalisme en el marc de les relacions és perillosa. Per entendre els privilegis i les opressions, és inútil abordar-ho amb una mirada només psicològica dels problemes relacionals. Cal ampliar la perspectiva i fer també una indagació sociològica, econòmica, sistèmica, històrica, política… que expliqui el context, els antecedents, les possibilitats futures, etc.

I per això, l’univers de la gestió de conflictes és imprescindible. Per poder establir relacions que no estiguin basades en les lògiques més capitalistes, violentes -de guanyar qui té més força- és molt important l’entrenament en aquest àmbit. És una àrea central en el benestar de les persones i dels grups, perquè els conflictes són l’expressió de la diversitat, de la capacitat del grup per créixer amb components diversos, si no hi ha dictadura.Que hi hagi conflictes és una expressió de salut i democràcia d’un grup, d’un col·lectiu o d’una relació. Però alhora poden ser una font de dolor, de violència, de mal rotllo, i de ganes de ficar-nos sota la catifa per sempre més.

Aleshores, cal aprendre sobre gestió de conflictes per dotar les relacions de coneixement; així, la diferència esdevé font de riquesa. En un conflicte el que passa és que les parts pensen que no són gens l’altra persona/col·lectiu, que les diferències fan impossible el diàleg. Els processos de gestió de conflictes ens ajuden també a entendre com [jo/nosaltres] sóc també [l’altra persona/l’altre col·lectiu] i viceversa, i des d’aquí trobar vies de diàleg, de pont, d’entesa, o de separació menys traumàtica.

Què implica que l’altra persona sigui o es consideri “enemiga” en el marc d’un conflicte? Una és la història individual, la de la meva cultura, la del meu país, la de la meva família. Components traumàtics o dolorosos que facin que en certs conflictes hi hagi molta polarització i no sigui capaç de ser l’altre, perquè aquest altre (concret o abstracte) m’ha fet molt de mal. Per això és tan important la reparació de danys previs, dolors que transcendeixen aquesta relació. Per exemple, en parelles homosexuals binàries el dolor no estava només concretat en el dolor de la relació, sinó que anava molt més enllà d’aquell espai-temps determinat.

I aquesta mirada holística, no passa només amb les relacions de grups. També passa en la meva identitat, la meva personalitat, la meva realitat emocional… És a dir, jo tinc parts de la meva individualitat que estan en conflicte i no les puc abordar només des d’una perspectiva, sinó que ha de ser transversal la mirada amb què m’apropo als meus conflictes interns. Sinó, repeteixo cap a mi allò que faig en les relacions amb les altres persones. Per exemple, dono més pes i més valor a un àmbit que a un altre, en comptes de valorar obertament totes les esferes -racionals i emocionals- de la meva individualitat.

Per acabar, amb aquesta visió d’allò més local i més pròxim, una de les últimes recomanacions és posar la mirada a la vora. La nostra influència i capacitat de transformació va més enllà del que ens imaginem, però potser també més a poc a poc del que voldríem. Precisament perquè el context sistèmic és complicat de canviar, pensar molt lluny de l’àmbit de influència ens treu responsabilitat i ens genera frustració. Promouria més  demanar, esperar i promoure aquests transformació en els primers cercles de relació, d’influència, de comunitat i de col·lectivitat. Perquè això potser ens donarà respostes i maneres de funcionar a altres espais. Si comencem pel que tenim a tocar, l’experiència l’haurem guanyada: ja ho haurem fet a casa.

Si voleu rellegir la primera part de l’article, el podreu trobar aquí. També podeu consultar la relatoria de les activitats de la VII FESC.

Idees per construir relacions més sobiranes (Part 1)