No és abús, és violació! Reflexions sobre violències sexuals i apoderament feminista

Arran de la sentència del cas de violació en grup a Pamplona l’any 2016, conegut com el cas de La Manada, des de Fil a l’agulla volem reflexionar sobre les violències sexuals. Ho diem ben alt i clar: no és abús, és violació!

Vam sentir-nos desolades en saber que, malgrat haver-hi una condemna que reconeixia la violència que va patir la jove denunciant, el delicte es rebaixava. Així, el jurat ha considerat que aquesta violació en grup no va ser una agressió sexual, sinó un abús sexual continuat. Això implica que, segons les tipificacions del Codi Penal, es considera que la violència que va patir la jove era de menor grau perquè no hi ha lesions físiques. En consideració a la manca de lesions corporals, el tribunal argumenta que no es pot parlar de “violació” sinó d’abús.

Quins efectes té? Doncs, d’una banda, implica que es considera menor una violència sexual si aquesta no té l’ús de la força física. De l’altra, genera indefensió per les persones que denuncien violències sexuals, perquè molt freqüentment la violència sexuada es pot cometre sense deixar marques. No només parlem d’agressions sexistes com són increpacions, assetjament, etc. Quelcom que és important assenyalar també com a violències, doncs un altre efecte d’aquest tipus de sentències és perpetuar l’imaginari masclista que nega les agressions psicològiques. Invisibilitza les violències que no són corporals, quelcom que nosaltres veiem sovint a les escoles que intervenim que està molt naturalitzada socialment. Alhora, també ens referim a situacions en què la persona agredida no pot donar el seu consentiment actiu: per exemple, en casos de menors o en situacions d’intoxicacions, voluntàries o induïdes. Si una persona està inconscient, no es troba en condicions de consentir cap tipus de relació o pràctica sexual; per suposat, tampoc pot resistir-se. I en casos així, el més freqüent és que no hi hagi cap tipus de lesió física. Aquest és el quid de la qüestió.

La sentència de La Manada causa un precedent que ens preocupa. Indica que, sense ferides corporals, no se’ns creurà quan denunciem que hem patit violències sexuals. I, alhora, exigir aquesta resistència física a les persones agredides és molt perillós. Primer, la resposta més primària en molts casos és paralitzar-se; davant una amenaça a la nostra integritat física i emocional, l’estat de shock potser ens deixa incapacitades per reaccionar. Segon, encara que puguem respondre a la situació que vivim, l’imaginari masclista de violència patriarcal ens ha ensenyat que les persones que es resisteixen corren un risc major: el de ser assassinades. No ho diem per dir, només cal que recordem com van assassinar a Diana Quer l’any 2016 i a Nagore Laffage l’any 2008, després de patir una agressió sexual. En una societat masclista que ens nega el dret a assenyalar les agressions que vivim i que ens castiga socialment amb l’estigma si expliquem que ens han violat, és hipòcrita exigir a les víctimes que es resisteixin fins al punt de patir ferides. Condemnem molt profundament aquesta sentència que és un exemple de la justícia patriarcal.

A més, també volem reflexionar sobre l’impacte que tenen dictamens així sobre persones que -encara- no han trencat el silenci sobre les violències sexuals que han patit. Sigui perquè les van viure sent menors, sigui perquè potser es troben emmarcades en un context de violències masclistes més ampli, sigui perquè fins i tot els costa reconèixer que han estat agredides… aquestes persones ara han rebut un missatge molt perillós i dolorós: que si denuncien, malgrat passar per tot el procés judicial i la victimització secundària que comporta, potser la seva veu no serà considerada vàlida. Quina altra eina tenen les persones agredides si no el testimoni propi per denunciar què els hi han fet?

En especial ens preocupa el vot particular del magistrat Ricardo Javier González González, que volia absoldre als cinc agressors de tots els càrrecs de violència sexual. El seu argumentari ens sembla poc empàtic amb la vulnerabilitat de les víctimes de violències sexuals i amb els seus processos de sanament. El missatge de culpabilitzar a les víctimes i d’alimentar el mite de les denúncies falses ens sembla molt perillós. Alhora, la idea que cal complir uns “rols” o uns “papers” per tenir credibilitat és profudament masclista; a la jove denunciant se la va voler posar en dubte perquè sortia de festa després de l’agressió viscuda i ho compartia a les seves xarxes socials. No volem que ens imposin el paper de la “bona víctima” ni que ens recloguin a casa quan hem estat agredides: tenim dret a recuperar la nostra normalitat, benestar i llibertats. Per tot això, és urgent incorporar la visió de gènere i feminista a l’àmbit judicial.

Creiem que, malgrat tot, aquesta sentència ha tingut un aspecte positiu: l’enorme mobilització feminista que s’ha donat als carrers i les mostres de solidaritat, també internacionals. A més, tot i que voldríem que no hi hagués cap cas de violències sexuals, ens sembla molt apoderadora la iniciativa #cuéntalo. Es tracta d’una etiqueta a xarxes socials on milers de dones estan compartint les seves experiències d’agressions sexuals, donant-se suport mutu i compartint què han viscut. Trencar el silenci és clau per combatre la impunitat masclista. Gràcies per la valentia i la sororitat que està demostrant el moviment feminista aquests dies.

Com sempre, seguirem treballant per aportar el nostre granet de sorra a la transformació social i aconseguir una societat lliure de violències de gènere. Ho fem en les nostres intervencions al món educatiu impulsant la coeducació; en la promoció de la facilitació amb perspectiva de gènere; i en l’acompanyament a persones i comunitats, per afrontar el repte de desconstruir per tornar a construir.

Per saber més sobre la sentència d’aquest cas, però també sobre consentiment, violències sexuals i masculinitat hegemònica, us recopilem alguns enllaços interessants:

A La Directa, Claus d’una sentència que rebaixa una violació en grup, article d’Anna Celma que analitza amb diferents expertes i dos col·lectius jurídics aquesta sentència i els seus efectes.

A El Salto, Seis consideraciones sobre una violación múltiple en San Fermines y la respuesta judicial y gubernamental, Begoña Zabala radiografia breument el dictamen i les respostes feministes.

A Pikara Magazine, La falta de credibilidad de las mujeres y el rechazo a las personas inmigrantes forman parte de un mismo proceso, on June Fernández explica l’estructura patriarcal que nega les veus de dones.

A El Diario.es, Todos somos parte de la manada, d’Octavio Salazar, reflexionant sobre la masculinitat hegemònica.

Al Diari Ara, Una sentència a totes les dones, on Sara Vilardell explica com el cas particular genera efectes col·lectius.

A The Guardian, Protests in Spain as five men cleared of teenager’s gang rape, on s’explica el ressó i les mobilitzacions d’aquest cas que ha creuat fronteres.

“Si n’has sortit amb vida és que no et va disgustar tant”

#cuéntalo: La importancia del relato propio de las mujeres

Educació, cultura del consentiment i masculinitats