Intel·ligència emocional per la canalla (Cardedeu Coeduca)

Testimonis de les companyes que estan treballant al projecte Cardedeu Coeduca. La Sara Carro ens parla de la paraula, els sentiments i de tot allò que sorgeix en els tallers amb l’alumnat que fa conjuntament amb la Lídia Casanovas. En la seva experiència, entrenar la intel·ligència emocional de la canalla revoluciona la quotidianitat. 

Estimats Reis Mags,

El que més m’agradaria del món és que a totes les escoles de Catalunya la canalla tingués la mateixa llibertat que l’alumnat de cinquè d’una escola primària de Cardedeu. 

Dins del meravellós projecte de Cardedeu Coeduca, hem començat els tallers amb l’alumnat d’aquest curs. La professora ens para a la porta, s’està passant llista. L’encarregat de passar llista va dient els noms. Tu pots dir bon dia o pots demanar torn de paraula. I en aquest torn, pots dir al grup allò que et vingui de gust. Quan hem entrat, estava parlant D. Ha decidit explicar als companys de classe que el seu pare està malalt.

Allò que més m’ha emocionat ha estat que, en acabar, la mestra li ha dit: “D., m’encanta la serenor amb què ens has explicat això i, alhora, imagino que hi ha emocions que sents dins teu, ràbia, tristesa o potser altres coses. I sàpigues que també estan bé. Si avui o aquests dies t’enfades, estàs trist… sàpigues que nosaltres t’entenem, tindrem paciència i que està bé que et vulguis expressar com tu vulguis”.

Després, han continuat passant llista. També han dit els nostres noms, i el de la mestra, que està a la llista. Hem dit bon dia i els hi hem explicat la proposta i el projecte Cardedeu Coeduca. Sense abandonar aquesta atmosfera de cures. El taller ha estat un ball maquíssim entre valorar la manera d’estar més analítica i deixar-se acaronar per tot allò que estàvem sentint. 

Hem escoltat les diferents experiències en relació a un espai. Els nens i les nenes tenien curiositat per com ho vivien la resta dels seus companys. Per grups, hem compartit com vivim la tristesa. Què necessitem quan estem tristos. Alguns han parlat de com compartir-ho amb les amistats, o plorar, els ajuda. Altres, deien que necessiten estar a soles i que no els atabalin. Aquells infants que normalment s’empassen la tristor han compartit la por que es riguin d’ells i la por a la vergonya, i han començat a compartir què els fa sentir tristesa…

Per acabar, hem fet un cercle de paraula. “Com estàs ara, potser tens ganes de dir alguna cosa al grup o a alguna persona?”. 

La primera persona que ha parlat ho ha fet per valorar la seva amiga, s’ha emocionat molt. Es pot plorar d’amor, no només de tristor. L’amiga en sentir-la plorava d’alegria. No sé què dir, més que sentir que això que estem fent m’agrada molt. Ho sento per dins i ho vull expressar. Algunes persones al cercle també han compartit algunes coses difícils. I a mida que l’objecte de paraula avançava cap al final, com si el grup fos una persona que viatja per l’amor i després per el que és més difícil, ha tornat a sortir el sol, l’alegria de viure, l’estima. “A mi m’encanta estar amb vosaltres, gràcies per ser com sou” i una broma que fa riure a tothom, per acabar.

Tanquem el cercle i convidem que ara tothom faci allò que necessita. Apropar-se a algú, fer una abraçada, estirar-se a la catifa, jugar… tot allò que necessitin. En D. està envoltat dels seus amics i amigues després d’haver deixat veure una mica les seves emocions; ara juguen.

Quan estem esmorzant amb la Lídia observem que quan els grups tenen l’oportunitat d’entrenar la intel·ligència emocional, passa això que hem viscut. Ens encanta. Quan els grups no estan acostumats a escoltar-se parlar des del cor, la dansa no és tan fluida. I aquesta oportunitat de poder ser escoltats, de sentir-se visibilitzats, es pren amb més ànsia, amb més necessitat, que mostra la insatisfacció diària de no tenir espais ni temps per expressar-se.