Idees per construir relacions més sobiranes (Part 1)

El passat 27 d’octubre, en el marc de la FESC 2018, la nostra sòcia Neus Andreu va fer una xerrada participativa sobre la sobirania relacional i com construir formes de relacionar-nos que siguin més sostenibles, curoses i conscients. Us compartim algunes de les idees que va oferir. Ho farem en dues entregues i aquí va la primera part! 

A les relacions individuals, sentimentals, a grups i col·lectius… imperen un seguit de conductes en la manera que tenim de relacionar-nos les unes a les altres. Són conductes masclistes, racistes, classistes, etc. que apareixen i segueixen presents. Això passa tant a espais “alternatius”, transformadors, on hi ha present una ideologia i una intenció de canvi, com als espais que són més “mainstream”. De fet, sovint als ambients menys alternatius ha estat menys dur pels grups o col·lectius acceptar aquestes mancances o problemes interns. Tenir i fer aquestes conductes discriminatòries no és una excepció ni és estrany que passi. Per què no les hauríem de tenir, donat el marc on hem crescut i viscut?

Pel fet de dir que jo sóc feminista, per exemple, això no implica que mai sigui masclista, sexista o racista. És impossible pensar que les podrem canviar de soca-arrel ipso facto. Si als espais de transformació o de moviments socials es dóna l’element de sorpresa davant les actituds masclistes, racistes, etc. és perquè sembla que no es tingui present que malgrat una ideologia transformadora, la transformació no és vigent ja. No hi ha consciència que, malgrat la voluntat, aquest canvi no és real encara. Per començar a construir aquestes relacions sobiranes, hem de saber que no som sobiranes. No s’aconseguirà per art de màgia, sinó a través de fer una feina molt dura i llarg. 

Per això, el primer pas és prendre consciència quan se’ns diu que individualment o col·lectivament hem estat part d’una actitud discriminatòria. Jo recomano que quan alguna persona ens diu que som o tenim conductes masclistes, racistes, classistes, etc. el primer pas és respondre “Explica’m per què i com, si us plau. Què puc fer per canviar-ho?”. Aquesta és una actitud oberta a rebre el comentari i també oberta a començar la transformació.

Si volem ser transformadores, hi ha tres coses que hem d’evitar:

  1. Victimitzar-se
  2. Donar la culpa a la persona oprimida
  3. Fingir que no passa

Aquesta conducta negadora és una resposta que m’he trobat freqüentment, tant al món alternatiu com al món mainstream. I són formes, valors i maneres que volem combatre. Si volem construir relacions sobiranes, el principal és saber lidiar amb els nostres privilegis, saber que ficarem la pota, estar presents, reparar el dany i dir “la pròxima ho faré millor”. En els llocs on passa això és realment revolucionari i la injustícia disminueix ràpidament.

Com deia al principi, no és estrany que es donin situacions discriminatòries. És consubstancial el privilegi, perquè tenir-lo no et fa mal: els privilegis no es noten, el que es percep és la manca de privilegi. Per tant és humà ser inconscient dels privilegis i de les opressions de les altres persones. No hauria de ser quelcom reprotxable, sinó saber que quan algú ens crida l’atenció, cal estar molt atentes i respondre amb responsabilitat.

Això és fàcil de dir i és molt difícil de fer, perquè vivim en una cultura on s’ha venut la idea que no ens podem equivocar. Als moviments socials, quan diem que som diferents s’implica que realment ho som –que les nostres conductes sempre són alternatives, transformadores, socialment responsables…- i per tant no podem cagar-la. Reconèixer que sóc racista és reconèixer que sóc l’enemic. Però si bé no estem en condicions reals de generar espais plenament lliures de masclisme o racisme, sí que podem generar espais on es puguin abordar aquestes discriminacions només que passen.

D’altra banda, també cal treballar la culpa judeocristiana, perquè els privilegis en generen molta. Cal diferenciar entre culpa i responsabilitat. La culpa genera reaccions a vegades defensives, et fa sentir molt malament… la culpa mata. Ajudes a l’altre? No. A tu? Tampoc. A vegades fa que reaccionem fingint que no tenim aquests privilegis: si haig d’entomar la responsabilitat no sé per on fer-ho perquè la culpa em paralitza. Un dels espais més importants de canvi és el trànsit entre la culpa i la responsabilitat. Aprendre a atendre-la i treballar-la, per transformar-la en quelcom constructiu.

El concepte de responsabilitat que nosaltres treballem a Fil a l’agulla és que tu et responsabilitzes de la part intencionada i no intencionada de les teves conductes. La teva responsabilitat no s’acaba allà on tenies la intenció, sinó en el teu impacte. No vol dir que t’hagis de tirar per la finestra, sinó acceptar que ens impactem en positiu -fem riure, ens fem felices, ens donem plaer…- i ens impactem en negatiu -ens fem enveja, angoixa, ràbia, por… Això no és dolent, forma part de la naturalesa de les relacions humanes. És important responsabilitzar-se de tot plegat. La culpa parteix de la base que no hauria d’haver passat; hi ha milions de coses que passen que és normal que passin i no acceptem que és habitual. Si tenim més eines per treballar les relacions, aquestes coses passarien menys. El contrari a assumir responsabilitat i reparar és ser impune.

Aleshores, hem de passar del paradigma en què la resposta és [minimitzar, negar i no donar importància al que la part oprimida està assenyalant]. Per tant, hem de passar a una actitud sobirana en una cultura on sé que tinc privilegis i que faran mal en moments i, per això, estic disposada a posar-me davant de l’altre (individual o col·lectiu) per demanar disculpes, escoltar, reparar i assumir responsabilitats.

A més, cal la inclusió de l’esfera emocional, del món no lineal, no racional… en les relacions humanes. I ha de ser una inclusió conscient, buscada i valorada. Aquesta mancança del món emocional ens l’hem trobada per igual a espais convencionals i alternatius. Guanyar fluïdesa i capacitat per connectar amb les nostres emocions, valorar-les, desxifrar-les, poder-les valorar, donar-hi la benvinguda, etc. ens ajudaria molt a poder establir relacions que no estiguessin reglades pel món lineal, pel món més capitalista, etc. 

És necessari, doncs, dotar-nos d’habilitats d’alfabetització emocional individual i col·lectivament. Saber gestionar-les i saber que el seu valor i el seu missatge molt sovint contenen claus que necessitem per seguir desenvolupant-nos. A més, hem de tenir present que sovint les ideologies transformadores no són fàcils d’aconseguir ni de fer reals, però tot i no aconseguir implementar-les ens poden passar factura igual. Als espais alternatius i de moviments socials sovint es dóna un pes molt gran a la ideologia, a fer les coses d’una manera determinada ideològicament d’acord als principis. Per això, a vegades la subjectivitat individual queda marginada.

Potser som molt coherents individualment i col·lectivament, però la gent es crema, se sent fatal, no pot ser feliç complint els estàndards… Fem un món diferent a costa de la nostra salut. Davant d’això, em fa pensar que potser no és ben bé el món diferent que volíem. Torno a la idea anterior: per prevenir això, cal incloure les cures, les emocions… En el dia a dia col·lectiu i en la vida personal. És importantíssim per poder generar alternatives sostenibles als models més convencionals o capitalistes, sense que això afecti negativament la nostra vivència.

Podreu seguir llegint més idees al voltant de la sobirania relacional en el següent article. També podeu consultar la relatoria de les activitats de la VII FESC.

Idees per construir relacions més sobiranes (Part 2)