Podem cohabitar amb afinitat i diversitat?

Us hem explicat en diverses ocasions que som part d’un projecte engrescador per promoure el cohabitatge: Perviure. Avui la nostra sòcia Mireia Parera i la companya d’aventura Verónica Ramilo escriuen a quatre mans un article sobre l’afinitat i la diversitat a les comunitats, un dels temes abordats en el cicle de tallers “Reptes del cohabitatge”. Què necessitem per poder cohabitar plegades?

Imagina’t el teu projecte ideal de cohabitatge. Com seria, a on, amb quantes unitats de convivència, amb quines persones, quins tipus d’espais comuns…? Així començàvem la xerrada del passat 4 de desembre a la lleialtat Santsenca entorn del tema “Podem cohabitar amb afinitat i diversitat?”.

Després d’un cicle de xerrades organitzades per Celobert i Perviure sobre el cohabitatge, tocava el torn de parlar sobre la convivència i sobre amb qui volem viure. Això s’entronca amb la importància de tenir una visió comuna clara, consensuada i compartida per tot el grup. Saber ben bé quina és la finalitat del nostre projecte de vida en comú i quines necessitats volem que atengui, facilitarà saber qui està en sintonia amb el projecte per poder entrar o no. I per tant, quin marge de diversitat incloem i quin no. A vegades no és o no sembla possible atendre totes les necessitats perquè poden ser incompatibles.

Una dona explicava que en el seu projecte exclusiu per persones sènior, una família amb un adolescent havia demanat entrar i que estaven en el procés de conèixer a la família per saber més si això podia ser una incompatibilitat o no. Algunes persones grans van expressar la necessitat d’un espai exclusiu per elles, perquè així es poden atendre millor les seves necessitats, sense que això suposi un pes -sobretot econòmic, relacionat amb serveis externs de cures- per altres persones que no necessiten el mateix pel moment de la vida en què es troben. En canvi una altra persona gran deia que es decantava per un projecte intergeneracional amb la idea que totes les persones puguin donar-se suport mutu. I una persona jove deia que, si ella tingués recursos econòmics, estaria disposada a fer-se càrrec de les despeses de cures d’altres que ho necessitin. Algunes participants plantejaven, doncs, la possibilitat de tenir en compte les diferències econòmiques per donar suport a la diversitat en el grup, i com això enriquia també un projecte de convivència.

Altres van compartir recursos propis o de projectes aliens, molt útils per la resta. Per exemple, les assemblees emocionals, o “la roda del benestar” a on cada mes t’encarregues de tenir cura d’una companya, observant i estant pendent de si està bé o detectant si necessita alguna cosa, i al mes següent canvies de persona. És una manera de conèixer millor a les persones amb qui convius, quelcom important per la cohesió grupal i la comprensió de l’altre.

I així van anar sortint les diferències en relació a les necessitats, als interessos, al que cadascú vol, a l’economia… Enriquint el debat sobre quines característiques i quins valors volem per cohabitar, quins recursos podem incorporar i quines idees podem incloure a la nostra vida més enllà de si finalment es porta a terme un projecte de cohabitatge.