12 d’octubre, res a celebrar i molt a pensar

Des de Londres, les nostres sòcies Mireia Parera i Sara Carro ens passen unes reflexions al voltant del 12 d’octubre. Les dues estan formant-se en un seminari de Treball de Processos intensiu, titulat “Spirit and Practice: Worldwork facilitation and leadership for our times”. L’organitza ProcessWork UK  i l’imparteixen Jean-Claude i Arlene Audergon.
Tres de la tarda. Arlene i Jean-Claude, les persones que faciliten el seminari, pregunten al grup sobre què volen parlar, quins temes hi ha. Mireia aixeca la mà i en anglès diu: “avui a Espanya és el dia de la Hispanitat. Se celebra el suposat descobriment d’Amèrica. No m’agrada que se celebri això. M’agradaria parlar de com reconèixer i prendre responsabilitat del que va passar i com reconèixer el rol de la colonitzadora en nosaltres”.
Deu persones s’asseuen en rotllana. Les altres vuitanta les envolten en silenci. Prendre responsabilitat versus això no va amb mi. En principi, totes les persones assegudes en cercle s’identifiquen com persones que sí que els hi interessa. Només el facilitador ha agafat el rol de “bah, quin pal, això no m’interessa”.
Un noi blanc porta una proposta. Deixem de parlar amb aquest rol a qui no li interessa prendre responsabilitat i parlem de nosaltres, de les nostres vivències i sentiments. En aquest moment, un noi negre respon amb contundència: “jo sí que vull parlar amb aquest rol. Perquè ignorar-lo és el que faig cada dia. Jo no puc oblidar-me en el dia a dia de coses de les quals vosaltres passeu. I ara tinc l’oportunitat de dialogar amb aquest rol sobre això”.
Les seves paraules anaven prenent força a mesura que parlava d’on venia ell, els seus ancestres, portant la història de la colonització, d’esclavitud i de massacre… Històries oblidades que la majoria d’europeus no han tingut la curiositat de conèixer.

La dinàmica de rang entre persones blanques i negres està present en el moment, quan un noi blanc l’interromp, i ell anomena això com a part de la dinàmica racista. El punt més calent és quan un altre noi blanc, molest i també amb contundència, acusa el noi negre d’haver estat violent en les formes, sobretot quan s’ha dirigit al noi que l’havia interromput. Soroll a la sala, braços que es mouen.

El grup el calla, no el deixa seguir parlant. La facilitadora fa una intervenció increïble: quan un grup té una reacció tan forta a allò que estàs dient és perquè, segurament, quelcom del que dius està fent mal a algú. “Vull escoltar el que vols dir i també vull que t’adonis de l’impacte de les teves paraules”, diu. 

El noi blanc pren de nou el micròfon i amb el mateix to fort torna a acusar de violent al noi negre que ha parlat al principi.

En aquest moment, la Mireia s’aixeca i emprant la mateixa força, diu: “vull que paris atenció al que acaba de passar i al que t’acaben de dir. Sóc conscient que t’estic interrompent i estic parlant fort. I si això és violència, m’és igual, l’empraré ara”. I amb curiositat, afegeix: “has escoltat el que Arlene t’ha dit?”

“El què?”, contesta. Altres intervencions ajuden a escoltar el què. Silenci.

El noi blanc, per tercera vegada, agafa el micròfon per tornar a la seva idea. Abans que digui la primera paraula, la facilitadora li diu “vull escoltar el que tens a dir, però abans vull saber què ha canviat en tu en escoltar.”

El noi blanc s’adona d’alguna cosa. “Estic fent això mateix del que estic acusant altres”, diu.

Després d’aquesta primera presa de consciència, la majoria de persones del cercle comencen a identificar en elles mateixes aquell rol de qui no està interessat, de qui no pren responsabilitat, de qui vol evadir-se. Adonar-se d’això és el primer pas per poder prendre responsabilitat. Algunes persones admeten que les paraules del noi negre els hi havien semblat un discurs massa llarg. Discurs. “No és un discurs”, apunta la facilitadora. “És la vida real!”, afegeix el noi negre. 

La Mireia diu que sí, que és cert; quan ell parlava, una part d’ella tenia ganes d’escapar, d’anar-se’n. Que pensava que era massa. I alhora, quan s’adonava que això li estava passant, tornava a escoltar, retornava al grup.

Una persona no binària blanca pren la paraula i diu que, més enllà de l’estil, volia tornar a les paraules i valorar, amb emoció, que allò que el noi negre ha dit era realment important, que havia estat allà i l’havia escoltat.

El 12 d’octubre, res a celebrar i molt a pensar.