Pràctiques restauratives a la meva aula, testimoni d’una mestra

Ens arriba aquest testimoni d’una mestra que ens comparteix una experiència molt emocionant. Parla dels aprenentatges i experiències viscudes arran d’un projecte de suport a la convivència, finançat per l’Ajuntament de Castellbisbal, que hem estat desenvolupant al seu centre educatiu. Gràcies per donar tant de sentit a la nostra feina! 

“Com ja et vaig comentar, el meu és força ben avingut, són nens i nenes força empàtics i crec que emocionalment molt sans (si es pot dir així) i això fa que forces conflictes elles soles els resolguin parlant. No obstant, hi ha dos alumnes que no está del tot bé i era i és necessari estar i fer quelcom.Un dels nens ha estat el petit de la família durant vuit anys i que ara ha tingut una nova germaneta que, a més té necessitats mèdiques importants. Aquest fet el feia estar enfadat amb el món, amb els companys, amb les mestres,… i creia que tothom estava en contra seva.

Després d’haver fet una de les trobades amb tu, vam començar a fer cercles de paraula per iniciar o finalitzar la setmana; en aquests els preguntava com arribaven els dilluns o com marxaven el divendres. A vegades les seves respostes em sorprenien i em feien més conscient de com els afecta tot allò que vivim a l’escola.

Un dia que aquest alumne va tenir un comportament molt desafortunat, vaig decidir que havíem de parlar-ne tots, ja que forces alumnes havien sentit por arran de la reacció d’aquest company. En el cercle, els vaig preguntar com se sentien i, gairebé tots van dir la seva. Una de les coses que més m’agrada dels cercles de paraula és l’oportunitat que ens donem de no dir res si no volem, cosa que en moltes d’altres situacions diàries no es pot fer.

Arran del que anaven dient, una alumna va comentar que creia que sabia el motiu pel qual aquest company estava així. Abans de seguir amb el cercle vaig considerar oportú parlar amb aquesta nena i el nen per a saber si ell volia que s’expliqués o ell volia explicar-ho. El nen li va semblar molt bé que ella ho expliqués perquè ell no podia fer-ho. Després d’aquest cercle, on tots van entendre una mica més al seu company, les relacions entre ells, la manera d’enfocar les possibles desavinences va començar a canviar i, la possibilitat que aquest alumne vingués de colònies va fer que ell formi part del grup, i no només estigui al mateix espai i, que ell vegi  un suport per part dels seus companys, així com saber que l’entenen.

L’altra nena va arribar a segon procedent d’una altra escola del municipi ja que allà patia bullying. El grup la va acollir molt bé des del principi, però tant la tutora del curs passat com jo veiem que no era una integració total; que no li feien res per fer-li mal, però no la sentien part del grup.

Abans de conéixer-vos i d’aprendre el que ens heu transmés des de Fil a l’agulla, sempre havia pensat que les persones hem de parlar i hem de poder dir com ens sentim i, he intentat transmetre això als meus alumnes, així que davant de situacions que anaven succeint, feiem en el seu moment assemblees, més tard cercles de paraules. En alguns d’aquests cercles simplement hem parlat dels súper poders que ens agradaria tenir, hem compartit interessos o pors,… també hem jugat al joc dels paquets i, això ha permès que veiéssim a aquesta nena amb uns altres ulls; ells la veien estranya, diferent a elles i a ells i no l’entenien i, crec que ella tampoc els acabava de veure -quan ho has passat tant malament costa tornar a confiar amb aquells que t’envolten, suposo.

Un dia no fa gaire, en una classe de valors, parlàvem de la felicitat i del que era per nosaltres la felicitat i, ella per primera vegada va explicar als seus companys com s’havia sentit a l’altra escola, per després dir que des de que havia arribat a la nostra havia començat a ser feliç. No puc descriure’t  la cara de les seves companyes i companys perquè jo em vaig emocionar  igual que elles i ells. Ella va poder compartir amb nosaltres uns moments tristos així com els moments feliços que viu ara i, per la resta va ser una injecció d’energia saber que hem contribuït a què algú sigui més feliç.Per altra banda, les preguntes restauratives també ens han ajudat molt: tothom és escoltat, els implicats directament i els que estan implicats de retruc. La responsabilitat no és meva [com a mestra], m’he tret aquest pes de saber qui és “el dolent i qui el bo” -ja m’entens. I, quan a vegades els implicats no saben explicar com s’han sentit o què necessiten per estar millor, sempre hi ha algú que diu la seva i fa que tot flueixi. Els meus alumnes actuals i els propers es beneficiaran moltíssim de tot allò que he après gràcies a tu, però també els meus fills i jo mateixa com a dona, mare i mestra.

Buff! Quina parrafada! Però és que quan m’hi poso… Sempre he pensat que saber com estàs en cada moment, procurar estar bé, saber o intentar saber el motiu pel qual no s’està bé és bàsic per viure. Les nostres alumnes no podran aprendre bé si el seu cor no està bé i, tu has contribuït a què tingui més estratègies per ajudar-los i, encara més important, “perdonar-me” si potser a vegades les coses no surten com un vol.”

Gràcies per compartir amb nosaltres com t’ha impactat la feina que desenvolupem en el món educatiu, en especial els Cercles de Paraula, i per donar-nos permís per compartir amb altres persones la teva experiència.