Sembrar de nou la relació amb la Terra

El dijous 11 d’abril vam fer un Fòrum Obert per conversar i mirar envers el planeta que ens acull. Quina relació tenim amb la Terra? Com vivim en el món que és casa nostra? Potser ens cal sembrar de nou aquesta relació per poder collir fruits? Va ser una trobada íntima on van fluir emocions diverses. Estem molt agraïdes de l’Aula Ambiental Bosc Turull, que ens va acollir a casa seva, envoltades d’horts, grans arbres i podent veure el cel. Gràcies també a tothom qui hi va participar!

La Mireia Parera, amb el suport de la Núria Mateu, va ser la facilitadora del nostre Fòrum Obert sobre quina relació tenim amb el planeta on vivim. Per ella, la motivació que l’empenyia a fer aquesta trobada va néixer amb una lectura. “El passat estiu un amic em va regalar un llibre sobre pobles originaris d’Amèrica del Nord, on parlen sobre la tasca de persones líders a les seves comunitats que protegeixen els seus territoris, vinculant vida i terra. No poden destriar una cosa de l’altra. I em posava a plorar llegint-lo, així que em preguntava per què m’emociono? Ells viuen una relació amb la terra que no és una relació, és que són la terra. M’adonava que jo hi ha moments en què puc viure i sentir això, però la major part del temps visc desconnectada. Volia crear un espai on poder parlar d’aquestes coses, no només dels impactes i conflictes mediambientals”, va compartir en la introducció de l’espai.

El fòrum obert va ser la primera aproximació de Fil a l’agulla, com a cooperativa, envers el tema del canvi climàtic i de la situació mediambiental a escala global i local. Volíem posar el focus en com ens afecta, què ens remou de la (no) relació amb la Terra, per reflexionar conjuntament i prendre consciència. Com va aportar la Núria, “forma part de la nostra manera de contribuir. Moltes vegades aquest tipus de trobades es fan més des de les idees, des del marc teòric i unidireccional, però la nostra manera de fer és portar al centre també les emocions. Construïm espais on abordar temes també implica fer-ho des de diversos àmbits: emocionals, racionals, vivencials, etcètera”.

La Núria, sòcia de la cooperativa, fa mitja vida que es va mudar a Barcelona però l’altra meitat la va viure en un poble rural de 700 persones, amb una família que sempre ha viscut de la terra. “I quina és la relació que jo he tingut amb això? Doncs molt en contacte amb la terra, els animals, però des d’una perspectiva molt des de la dominació. Produir, tenir camps, emprar químics… és una relació molt mediatitzada per com hem anat dominant la terra. Ara que estic passant un moment difícil a escala personal, el que més m’està ajudant és anar-me’n al bosc, a la natura. Aquesta és la meva relació actual: m’haig de parar a pensar, no tinc corporalitzada una relació amb la natura“, compartia.

Abans de passar a la conversa grupal, vam projectar quatre vídeos amb testimonis de grans dones que lluiten per defensar la Terra i reivindicar el vincle amb ella. Primer, la jove Greta Thunberg i els seus minuts de discurs a la COP24 de Katowice, trobada pel clima a Polònia.

La següent és Vandana Shiva, filòsofa i escriptora de l’Índia. Aquesta activista ecofeminista va rebre el Premi al Sosteniment Ben Guanyat, també conegut com a Premi Nobel Alternatiu, l’any 1993.

Assassinada el març del 2016, l’hondurenya i indígena lenca Berta Cáceres s’ha convertit en un símbol de la defensa dels rius, en contra de consorcis miners i hidroelèctrics. En concret, l’ecofeminista defensava el riu Gualcarque contra el projecte de la represa Agua Zurca des del col·lectiu COPIHN, Consejo de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras. El 20 d’abril del 2015 Berta Cáceres va rebre el Premi Ambiental Goldman.

L’última activista convidada virtualment va ser la Wangari Maathai, Premi Nobel de la Pau l’any 2004. Aquesta dona keniana dedicà molts anys a defensar el medi ambient, la democràcia, els drets humans, i en particular, els drets de les dones. Va fundar el Moviment Cinturó Verd, amb el qual va aconseguir plantar més de 40 milions d’arbres. Va morir el 2011, a causa d’un càncer, quan tenia 71 anys.

I després d’aquestes paraules inspiradores, vam poder iniciar la conversa grupal. Hi havia sentiments i emocions de tota mena. Per exemple, una participant explicava que com en el seu àmbit laboral treballa en contacte amb el medi ambient, se sent connectada. “M’agrada molt anar al bosc, a la muntanya, em dóna tranquil·litat aquest contacte exterior. Estic en un grup de consum que mengem productes ecològics i locals, compro roba de segona mà o de comerç just, intento triar banca responsable i de finances ètiques per evitar finançar conflictes bèl·lics que tenen a veure amb l’extractivisme de recursos naturals…”, llistava. Sortien més idees, com ara fer servir paper reciclat, utilitzar productes de drogueria i neteja que no contaminin, etc. La llista pot ser molt llarga.

D’altres, compartien que no se sentien gaire connectades amb la terra però sí que els encantava trobar espais allunyats de les urbs, que descrivien com “molt purs”. “M’agrada el model de xerrada que heu presentat, que no és de tecnicismes sobre el canvi climàtic. Aquesta culpa i flagel·lació em fa desconnectar de la relació amb la terra, perquè penso en què hauria de fer més coses. Aquesta relació amb la terra, no la sento. M’agradaria molt sentir-la, entendre-la, si algú l’ha viscuda”. 

Potser no es tracta (només) de fer llistes on marcar les bones conductes, els punts forts de com cuidem la terra, sinó anar més a l’arrel per descobrir si sentim un vincle o no. Potser cal anar de zero a sembrar aquest vincle, aquesta relació amb la Terra, abans de plantejar-se tot el que podem (intentar) fer per cuidar-la. Per cuidar casa nostra. En definitiva, per cuidar-nos. “Compartir aquesta experiència diferent és important”, explicaven les companyes facilitadores, perquè “el sentiment de pensar no faig res quan hi ha altres que fan molt, també és mostrar la diversitat de sentiments i vivències”. D’altres compartien que potser sí que feien coses que podrien encabir-se en la llista de les bones accions, però “no per la Terra sinó per mi. Com ara menjar ecològic. Reciclo perquè s’ha de reciclar, no perquè hi vegi una necessitat. El que em mou no és sentir que hem de cuidar la terra, sinó que és el que toca. I m’és igual perquè no tinc prou això”, afegia, posant-se les mans damunt del cor: no tinc prou el sentiment, la connexió, el vincle.

Una participant sí que deia sentir aquesta connexió, des de molt petita, i compartia que “és quelcom que realment m’emociona molt. Són les meves arrels, les històries de la meva terra són difícils però sempre hi he trobat molt de refugi. A vegades anava a caminar a la muntanya i em seguien alguns animals, em quedava sola al mig de la natura. Des de la nostra experiència individual, petita, podem fer coses; el dubte és saber si té impacte, quan ho fas sola, però quan veus que hi ha més gent que ho fa, sents que té sentit. Què més puc fer amb la meva gent? Amb la família, les amistats, les companyes…”, reflexionava.

A la conversa van compartir també persones vingudes des del Sud global, provinents de diferents països d’Abya Yala. Portaven al cercle “les contradiccions de les ciutats grans de Llatinoamèrica, que es té la visió del ciment com a símbol de progrés”. Ens van compartir records també d’infància, de jugar a espais verds oberts, explorant boscos i llacunes. Però també la desconnexió viscuda allà en molts àmbits, “on els infants ja no juguen als carrers, sinó que estan a casa amb videoconsoles. Per mi, poder veure al meu avi, tenir contactes amb les cultures indígenes del meu país, veure arbres fruiters per tot arreu, veure com creixen les patates, les flors… i així anar aprenent. Això va ser el que més em va connectar amb la terra”, compartia un participant.

Una altra persona portava “la cosmovisió andina, des de l’Equador, on la terra és la Pacha, és la mare. Veiem allò que ens dóna. No només estem habitant allà, ens desenvolupem, és el nostre hàbitat, ens dóna aliments, ens dóna un munt de coses. Sóc d’una ciutat petita, on tenim les àrees rurals a tocar i unes poblacions indígenes molt importants. Sempre em vaig criar en això de cultivar, envoltada de volcans i de muntanyes. No necessitar res per viure, els animals i la terra t’ho donen tot. Quan vaig arribar a la ciutat de Barcelona per fer un màster, vaig sentir aquesta modernitat et força a dir «necessito un munt de coses per viure i un munt de coses per consumir». Vull tornar a les arrels, a connectar-nos d’aquesta manera que sé que segueixo sentint, però tenir més presència. Més consciència de com sóc d’afortunat per haver nascut on vaig néixer i sentir l’essència que sento que, estant aquí, ha aflorat més. Els convido a ser més conscients sobre què consumim, què ens fiquem a la boca. Aquí no es pot veure gaire, com ho fa, com creix… La terra et dóna sense demanar res a canvi; tot el que has de donar és aquesta cura, las cosas chiquitas.

Això va portar la conversa a parlar sobre el pas del temps, sobre què es considera “modernitat”, què es valora i què no, què són —o on són— les arrels, com això ens afecta… Perquè en moltes ocasions, com explicava una jove, en la cultura (anomenada) occidental ens preguntem “on estan les meves arrels, on està la meva cultura? En quin moment es va perdre tot això? Sento culpa. Com puc tornar-me a connectar?”. Aquí va poder sortir una altra pregunta: ens sentim culpables per haver desconnectat d’unes coses i haver donat valor a unes altres? “Potser la culpa que sento ve del punt d’inconsciència, de no tenir present que sóc filla d’una cultura que explota. Sento culpa perquè la meva cultura vagi a extreure or a l’altra punta del món i produeixi desastres allà, com esfondraments de muntanya”.

Parlar de la culpa ens va ajudar a compartir que a vegades aquesta no ajuda. En canvi, sí que ho fa prendre responsabilitat i ser més conscients. “De forma directa o indirecta, com a part d’aquesta societat, contribueixo també a un tipus d’extraccions insostenibles, als desastres ambientals i humans que succeeixen en el món. Què puc fer per responsabilitzar-me?”. Per exemple, una participant deia que caldria “escoltar més les veus de les persones que estan migrant precisament perquè des d’Occident estem explotant la seva terra”, que es veuen afectades per desplaçaments forçats per desarrollo.

Altres participants porten l’esperança a la conversa. “Crec que tothom podem trobar aquesta connexió, d’una forma o altra. Hi ha moltes maneres d’explorar això. Hem parlat de cultures que estan lluny, però en la nostra també podem trobar-la. Està clar que podem visitar llocs on hi ha natura súper potent, però encara que no ho sembli també a Barcelona hi ha espais molt potents. És fàcil caure en la desesperança, en l’apatia… el missatge culpabilitzador és desmotivador. No ajuda. Aquesta càrrega individual no ajuda“, explicaven.

A més, valoraven que no estem soles, que amb una xarxa de suport i d’empatia es pot anar molt més enllà. “El que estem fent ara és crear aquesta xarxa i no sentir-nos tan soles”, deien. “Faig el que puc i és el que puc. Potser avui puc fer molt i demà no puc tant. Més acompanyada o menys. No és el que “haig de fer” sinó el que “puc fer”, amb un marge de tolerància. El millor que puc fer.” Moltes gràcies a tothom per unir-vos a aquest cercle íntim en el fòrum obert. Gràcies per compartir les vostres relacions amb la Terra, siguin passades, vigents o futures!