Supervisió i cura en els equips de treball social

El 4 d’abril d’enguany la nostra sòcia Anna Espadalé va participar en una taula rodona a Girona sobre la cura del professional a l’àmbit del treball social. Hi va anar convidada pel Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya en el marc del cicle “Debats en Treball Social i Política Social”. A la taula va poder abordar una de les tasques que fem des de Fil a l’agulla: la supervisió d’equips professionals. 

A la taula rodona on va participar l’Anna Espadalé també estava l’Aisha Domènech, educadora de la Casa d’Acolliment per Violència Masclista, on la nostra companya fa una supervisió d’equips des de fa temps. Les preguntes d’inici d’aquesta conversa volien abordar la cura de la comunitat i dels equips de treball. Quines relacions establim amb les persones que acompanyem? Quins danys generem? En som conscients? Ho reconeixem? Quina responsabilitat hi tenim? Va ser un diàleg entre les dues participants, en què l’Anna explicava més la part tècnica, quina perspectiva es fa servir a l’hora de fer la supervisió de grups professionals i el concepte de cures, mentre l’Aisha ho complementava amb la seva vivència i experiència a la casa d’acollida. Al públic assistent li va agradar, ens explica l’Anna, aquest format que combinava teoria i pràctica.

L’Anna Espadalé va reivindicar molt la necessitat de suport i cura de les professionals del Treball Social. “Sé que, a poc a poc, està canviant la cultura dins l’àmbit social i cada vegada hi ha més organitzacions d’aquest sector que generen espais de cures. Per exemple, amb espais de supervisió d’equips com el que jo porto. Però durant els debats a Girona es va poder evidenciar molt que encara falta perquè aquest canvi cultural sigui realment vigent a totes les organitzacions i equips”.

Al públic hi havia assistents que van compartir que, malgrat fer molts anys que treballaven en el sector, mai havien tingut o rebut una supervisió d’equip. “Les professionals del Treball Social són persones que atenen gent en situacions de molta vulnerabilitat, molta dificultat, molta complexitat. Les treballadores assistents ho deien: cada vegada creix més la complexitat dels casos i això impacta en la salut, física i emocional, i el benestar en tots els àmbits de les professionals. Aleshores, crec que és molt important seguir reivindicant aquest canvi de paradigma”, explicava l’Anna.

Aconseguir-ho és responsabilitat tant de les organitzacions, entitats, fundacions i administracions públiques, com de totes les treballadores i treballadors socials, per garantir que s’incorpori la cura a l’àmbit social. Què fan, sinó, les professionals del Treball Social? Donar suport. Cal que aquest suport sigui bidireccional, és a dir, que es pugui aplicar la cura no només a les persones que atenem o acompanyem professionalment, sinó també als equips de treball. “També és responsabilitat nostra, de les professionals del sector social, perquè sovint ens costa connectar amb la nostra part vulnerable. Ens identifiquem molt, penso, amb persones cuidadores que volem transformar el món. Això ens pot impedir veure quines són les nostres limitacions. O connectar amb què, a vegades, també necessitem suport”, argumenta l’Anna.

Durant la taula rodona, la nostra sòcia va compartir algunes pinzellades de com funciona el grup de supervisió de la Casa d’Acolliment per Violència Masclista on treballa l’Aisha Domènech. És un espai grupal que el conformen totes les integrants de l’equip de treball, inclosa la direcció i la coordinació. “Bàsicament el que fem és atendre dos aspectes. Primer, com estem dins l’equip, que inclou sovint com ens sentim en relació a la feina que estem fent, com ens trobem d’energies, d’estrès, si hi ha casos especialment difícils… Segon, inclou també atendre les relacions dins l’equip, com ens sentim entre companys i companyes, gestionar conflictes que hi pugui haver, sigui entre iguals o amb superiors i responsables. Per exemple, facilitem la gestió de les crítiques o atenem dinàmiques de poder dins l’equip. Potser per diversitat, com ara persones noves i persones veteranes, les que són suplents, les que treballen en torn de dia o de nit… Se m’acut també si hi ha diferents estils comunicatius, qui té facilitat per aportar i parlar en el grup, qui no, etc. En resum, atenem l’impacte de tot això entre les persones que conformen l’equip de treball”, relata l’Anna.

Però també és un espai on portar casos i atendre’ls en col·lectivitat: “podem parlar d’un cas que m’està generant reptes, inquietuds, dubtes, necessitats… O bé podem parlar de temes específics, transversals, que van més enllà dels casos concrets”. La forma de procedir, des del Treball de Processos, és escoltar la diversitat d’expressions i de sentiments. Poder expressar com ens sentim com a professionals, i des d’aquí, permetre(‘ns) anar d’un rol a l’altre, és a dir, intentar posar-nos a la pell de les persones amb qui treballem i a qui acompanyem. Expressar tot allò que sentim i que ens genera, poder viatjar fins a l’altre costat, tenir més empatia i poder imaginar què se sent. Tenir un diàleg entre els diversos rols.

“La segona part de la xerrada tenia a veure amb abordar l’impacte que nosaltres, com a professionals del Treball Social, tenim en les persones que acompanyem o atenem. En aquest sentit, vam parlar que des del rol del Treball social, quan acompanyem persones, s’estableixen relacions de poder. Poder entès com un concepte molt ampli, no només que nosaltres som “qui ajudem” i les altres persones “qui reben” l’ajuda.”, relata l’Anna. Això inclou el poder social, en relació al gènere, la racialització, la diversitat funcional… i també diferències a escala de poder personal.

És molt important ser conscients del poder que tenim per cuidar el nostre impacte i ajudar que les persones s’apoderin. El repte és poder ser conscients del nostre poder, reconèixer que discriminem i que a vegades en fem un ús inconscient. “És natural que passi, però cal responsabilitzar-se. Quan les persones que acompanyem tenen reacciones que no entenem, entendre que a vegades rere les reaccions de ràbia de les persones que atenem, potser estan reaccionant a opressions viscudes anteriorment, que no tenen a veure amb la relació present sinó amb el trauma col·lectiu. Potser nosaltres les estem reproduint sense tenir-ne consciència. Quan això passa, mostrar-nos amb obertura per reconèixer i reparar”, argumenta l’Anna. “Tenir molta més curiositat per com ho viu l’altra persona. A vegades donem moltes coses per suposat. Poder dir “em sap greu”, reparar, assumir la responsabilitat, disculpar-me… Reconèixer el poder i els privilegis que tenim“, defensa la nostra companya.

Finalment, incloure les emocions. Com podem ser professionals més humanes? Això inclou també poder portar la nostra vulnerabilitat, mostrar també quan les coses ens toquen emocionalment. Mostrar l’impacte a les persones quan hi ha coses que ens fan mal. Per exemple, si ens expliquen històries que són dures i ens emocionen, és important poder ser humana i mostrar com ens sentim, perquè així també podem ajudar l’altra persona a connectar amb la seva experiència. “Veure’ns més humanes també pot ajudar a generar més connexió”, opina l’Anna. I és aquí on s’ha de donar el gran canvi cultural: no està normalitzat compartir les nostres vulnerabilitats o les dificultats a la feina. En especial, explica l’Anna, en el món del Treball Social hi ha molt una concepció de “nosaltres podem amb tot, no ens podem equivocar, hem de ser perfectes”. Molta por al judici de ser avaluades i avaluats, que vegin que potser a vegades tinc por, sóc vulnerable… Desmuntar això és una transformació cultural que va guanyant pes. Jornades de debat com les celebrades a Girona ho demostren.