Front les violències externes, com treballes les interioritzades?

En el Fòrum Obert del 28 de febrer sobre violències LGTBIQ+ internalitzades hi van participar 60 persones de múltiples edats, orígens i sentiments. Gràcies a tothom per ser-hi i compartir les vostres experiències. Gràcies per escoltar.

Des del moment d’organitzar aquest fòrum obert, la Sara Carro i la Núria Mateu van veure que estaven patint una lesbofòbia i bifòbia internalitzada que les feia pensar que aquest tema no era “tan important”. Explicaven que es van adonar, d’entrada, que ja tenien una perspectiva contaminada per aquesta violència interioritzada que es posava en marxa. Es preguntaven “qui sóc jo per portar aquest tema, sóc prou vàlida per fer-ho?”. En aquesta violència, aquest dolor que ens causem quan interioritzem una opressió i la naturalitzem, passen diverses reaccions i maneres de viure-ho. Per dir-ne una, davant del patiment es pot fugir, girar l’esquena i fingir que no està passant o que no ens afecta. Però n’hi ha moltes més, tal com vam poder comprovar durant el fòrum.

Es va aplegar una enorme varietat d’experiències a la sala del centre LGBTI de Barcelona. Les nostres facilitadores ho introduïen així: “ens imaginàvem molta diversitat al fòrum. Algunes persones, per ser aquest l’espai, ja us sentiríeu a casa. D’altres potser dubtaríeu, per si no és un espai de confiança, seguretat o comoditat. I si em trobo a alguna persona que no vull veure? I si em sento insegura, puc marxar? Segurament ara que comença aquest espai de compartir, no seràs l’única persona que sentirà nervis, incomoditat, patiment. Estem aquí per acompanyar aquestes emocions”, explicaven.

Aquestes experiències diverses, vehiculades per la violència interioritzada, poden dificultar saber què explicar. “Em sento exposada compartint segons què, mostrant-me. Jo vinc d’un poble molt petit, durant molts anys ni tan sols sabia que es podia ser lesbiana, he viscut com heterosexual sense saber que podia ser i sentir altres coses. Tinc una enorme dificultat de posar etiquetes, de posar-me-les i de fer-les servir”, compartia una participant. “No em sentia legitimada per participar en aquest espai. Dic això i em poso a plorar. No sóc una bollera de tota la vida, ho sóc de fa quatre dies que vaig sortir de l’armari. No tinc prou amb la LGTBIfòbia externa, que a sobre alimento la meva. No em dono permís a mi mateixa per validar-me. Però precisament perquè hi ha moltes persones que acaben de sortir de l’armari, tinguin l’edat que tinguin, la meva experiència és necessària”.

Per començar el fòrum les nostres facilitadores llençaven algunes preguntes. És possible relacionar-nos sense fer-nos mal? Què puc fer per estar present i reparar el dany que he causat? Per què és tan difícil reconèixer-me com a persona que causa dany a altres? M’adono dels danys que m’han causat? Puc mostrar l’impacte i el dolor? Quina relació tinc amb el dolor? Com abuso de mi mateixa? Com aquesta dinàmica es reprodueix internament? De quina manera ens necessitem com a comunitat en aquests processos?

A partir d’aquestes qüestions es podia donar la possibilitat de fer-nos més conscients de com reproduïm aquestes dinàmiques inconscientment. Per exemple, “la dinàmica d’escapar-me del dolor és per l’opressió interna, la crítica tan gran, em fa fugir perquè no puc assumir aquest dolor, el patiment causat. Necessito compartir-ho amb altres persones, dir-ho en veu alta, perquè no puc fer-me aquestes preguntes a soles”, compartia una participant. Potser no és impossible relacionar-nos sense fer-nos mal, entre nosaltres i a altres persones. Però no és gaire habitual o probable que passi. “Encara no he tingut aquesta experiència ni conec cap persona que l’hagi viscuda”, explicava una facilitadora.

“Som més conscients del dany que rebem, del dolor que sentim, que no pas del dolor que causem. És un peix que es mossega la cua. No tenim molta cultura de ser-ne conscients i fer una reparació. Alhora, personalment, sóc algú que no tendeix a relacionar-se amb el dolor propi. A vegades quan vius una situació en què has rebut dolor, no és fàcil pensar en el patiment que has causat”, compartia una assistent. “Quan rebo dany, hi ha dolor. Però quan causo dany, també és dolorós. Potser per això a vegades no és fàcil parlar del dolor que causo, perquè fa molt de mal!”, explicava una altra. Moltes persones assentien amb el cap escoltant això.

I si fas mal però no te n’adones? “Puc acaronar algú, pensant que faig bé, i potser aquesta persona té la pell plena de ferides i això fa mal”. Potser cal diferenciar entre el dolor intencionat, com a arma, i el dolor que es dóna sense intencionalitat? Una altra participant s’anima a portar més enllà la reflexió: “a vegades, fins i tot en els moments en què jo he estat activament fent mal -per exemple, dient quelcom que sé que és dolorós-, en veritat jo no tinc intenció de fer mal. Potser vull aconseguir una altra cosa, a través d’aquest patiment. Pot ser una excusa. Potser volia mostrar la meva ràbia, fer reaccionar l’altra persona, etc. i el dolor que causava era un mitjà, no una finalitat. Però això no és important a l’hora de fer la reparació: la intencionalitat no ha de ser l’enfocament. L’enfocament s’ha de centrar en l’impacte que he causat”, compartia.

En el cas concret de la LGTBIQfòbia, hi ha dolors molt particulars d’aquesta vivència, relacionats amb l’estigma i el rebuig social que s’experimenta. “Sents dolor per ser com ets. No és quelcom intencionat ni que vulguis canviar. Causes dolor per ser tu. Com ho gestiones? Com gestiones que l’altra persona deixi de sentir dolor, quan no depèn de tu?”, es preguntava una participant. Una altra responia, reblant que “cal posar entre cometes aquest estar causant dolor. L’altra part pot percebre que m’està passant això per tu, però en realitat és una moguda seva”.

“Hi ha dolors que no es poden reparar, si no canvia prèviament una creença relacionada. Per exemple, per mi és súper dolorós que la meva família no m’accepti tal com sóc jo. No els puc transformar, ni ells a mi. Aquest dolor no es pot reparar, no es pot transformar. La manera de passar aquest dany és reconèixer-lo. Ara, el que puc fer és deixar-lo a un costat, deixar-lo de banda i no viure’l sempre, però si hi penso, si el faig present, em fa mal, em causa dolor”, compartia una persona assistent.

“En el món homosexual he hagut de demanar «m’acceptes tal com sóc? m’acceptes encara que no sigui com tu?». Em costa assumir el dolor que ens causem entre persones que som minories. Minories dins de minories. Abans odiava paraules com heteronormativitat, però ara veig que és real: hi ha unes normes de la societat que exigeixen unes conductes i unes identitats concretes. Però la majoria som conjunts de minories”, explicava un participant.

Hi ha moltes maneres de reproduir en nosaltres mateixos aquestes opressions. Per exemple, explica un altre assistent, “amagar la ploma quan ets marica o posar en el Grindr que ets masculí, mirar els resultats del futbol per fingir… És una homofòbia interioritzada: sóc marica però no tant. Això és molt dolorós. La comunitat cisgènere dels mariques és molt dura. Automatitzes reaccions que et fan pensar que t’has de tallar, que no has de deixar que se’t noti per respecte a algú. Als pares, a qui sigui… Això és una forma de causar-te dany. Negar-me aquest dolor perquè és ‘patètic’, també és un dolor enorme. No sé com tinc interioritzada aquesta homofòbia tan gran, però està aquí dins”.

Una altra participant reflexionava com, per poder assumir aquest dolor que causem o ens causem, abans “necessites una comunitat, un suport que t’ajudi a abordar-lo. Et fa por acceptar-lo, mirar-lo, perquè si el mires van sortint cada vegada més coses i has d’estar preparada per gestionar-lo”. Algú afegia que aquest dolor no només és per acció, també és per inacció: per la manca de suport, la falta d’amor, de família, de comunitat… “L’altra persona no sap que t’està danyant, perquè en realitat no està fent res. Molt del dolor prové d’aquí”, explicava.

Per acabar, la darrera intervenció va voler posar el focus en donar les gràcies. “És molt important que hi hagi espais com aquest, de trobada i de compartir. Com a persones LGBTIQ+, sempre ens centrem en allò que ens oprimeix des de fora. Moltes vegades no ens donem el temps per mirar dins. Fins i tot, històricament, no se’ns ha permès. Perquè si estem en una lluita cap enfora per contrarestar i combatre una violència forana, no podem dedicar espai per parlar de les violències internes. El que importa és atacar les de fora. Per això, és molt bonic que la primera activitat pública que s’ha fet en aquest centre és mirar cap endins de nosaltres. Gràcies a tota la gent que ha fet possible això, a totes les antecessores i antecessors”.