“Aquest conflicte està soterrat per emocions intenses”

El passat 20 de desembre vam organitzar un Fòrum Obert per parlar sobre el conflicte territorial, nacional i polític que estem vivint a Catalunya i a l’Estat espanyol. En total 23 persones ens vam reunir per intercanviar idees, sentiments i experiències viscudes al voltant d’aquesta situació que genera polaritzacions. L’espai el van facilitar les nostres sòcies de la cooperativa, Anna Espadalé i Neus Andreu. Us compartim algunes de les aportacions que les persones participants van fer. Moltíssimes gràcies per haver-hi participat!

El títol del fòrum obert “Com podem construir països, nacions, estats… on tothom se’n senti part?” llençava una pregunta inicial per començar la conversa que va durar dues hores. L’Anna Espadalé va iniciar la conversa, explicant que es tractava d’un tema important, que toca molt i que ha estat molt intens especialment en el darrer any. Potser, fins ara, no havíem trobat la manera d’atendre-ho com a Fil a l’agulla. Internament sí que ens removia i volíem expressar la diversitat de vivències al voltant d’aquest tema. En plantejar-nos què pot aportar la nostra cooperativa a aquest moment convuls, vam pensar que havia de ser allò que ens caracteritza: la facilitació.

Què implica? És la voluntat de crear espais com aquest Fòrum Obert del 20 de desembre, on poder compartir veus i experiències diverses, on poder dialogar. On descobrir si, a partir de tenir més curiositat i una ment receptiva sobre el tema, podíem aportar idees i vies noves. Generar petites llums que ens ajudin a ser més creatives. Per això, perquè ja no volíem seguir pensant què podíem fer, vam decidir passar a l’acció i posar-nos a fer coses.

La vintena de persones que van contestar a la crida van omplir la sala Pissarra del Centre de cultura popular La Violeta de Gràcia. Ens va alegrar veure tant interès, ja que era un dels aspectes que ens preocupava. La Neus Andreu iniciava la roda de conversa explicant que potser hi ha gent que no es va sentir interpel·lada per nosaltres i aquest és un dels reptes més grans. Com podem arribar a escoltar veus molt diverses, més enllà de l’àrea d’influència habitual de la cooperativa? És un dels reptes que ens hem marcat pel 2019.

Hi havia certes expectatives respecte què es compartiria. Potser hi hauria persones més interessades a compartir reflexions, idees. Altres, sentiments i vivències. El que es va evidenciar, un cop més, és que aquest conflicte està soterrat per emocions intenses. La voluntat va ser lligar lo macro i lo micro, lo personal i lo polític. Pensem que es va aconseguir.

Moltes persones van compartir una sensació de manca d’espais on poder parlar sobre aquesta situació de conflicte, perquè es generen converses de blanc o negre. D’altres compartien la por, la sensació d’escalada en la violència. Ganes de transformació i de canvi, de construir quelcom nou, però amb la sensació que manca un consens clar sobre què s’està construint.

D’altres s’adonaven i explicaven que darrerament havien desconnectat de tot plegat, a voltes com a mecanisme de defensa i d’altres perquè no trobaven on expressar-se lliurement. “M’he aïllat de la realitat perquè veia que no sabria gestionar-la”, compartia una dona. Una  altra participant deia que pensava que estava molt deslligada, “però en parlar-ne se m’accelera el cor. Em preocupa com parlar del que ens està passant sense aixafar a l’altra persona, sense semblar que busquem qui està més oprimida”, expressava. Altres ressonaven amb aquesta emoció que sentien parlant-ne. “El que em fa plorar és el que s’està generant i que no m’agrada: la divisió, la confrontació….”, expressava una altra.

Les emocions no eren només tristesa o por, també hi havia persones enfadades. “Estic molt enfadada, escèptica del procés que estem vivint de fa anys, molt allunyada i desconnectada. Quan veig a persones tan tocades per això em pregunto, per què a mi m’afecta tan poc? Mai he tingut un sentiment d’identitat molt arrelada al sentiment independentista, em costa connectar amb aquesta part d’opressió. L’entenc, però a mi no m’acaba de tocar. Tampoc em sento identificada amb l’Estat espanyol, amb aquesta ambivalència que em fa estar molt enfadada. Amb les dues parts, per com s’ha gestionat tot”, explicava.

A la sala es feia present molt de patiment, incomprensió i confrontació, que normalment passen sense consciència. Per una persona era l’oportunitat d’entrar en contacte amb això i emocionar-se. Un altre participant deia que era simptomàtic que fossin una minoria els homes presents, perquè “viure quelcom tant de temps és difícil de gestionar”. Altres persones portaven referents de situacions relacionades, com les del País Basc. Alhora, aquesta era la porta d’entrada a les arrels i la migritud, la diversitat d’històries personals i col·lectives. Hi ha intervencions en català i en castellà, les dues llengües conviuen a la sala. Una participant nascuda al País Valencià assenyala com, sovint, malgrat que el moviment independentista català és una opció de fer les coses diferents, no es contemplen els altres territoris dels Països Catalans i les seves voluntats. “Ja arribareu vosaltres, primer Catalunya i després us vindrem a salvar!, sembla que ens diguin”, explica.

Una participant d’origen mexicà explicava que “en espais com aquest trobo la meva manera de participar, perquè normalment ho visc des de la impotència de com el tema es polaritza i s’aborda des de la víscera”. Alhora, d’altres explicaven que precisament trobaven a faltar espais on poder deixar-se emportar pel sentiment, sense haver de racionalitzar-ho tot.

Com a facilitadora, la Neus Andreu explicava que havia notat diverses coses. “Desafecció i sentiment, d’estar afectada o desafectada. Com interactuen, dins nostre i fora, aquestes dues formes d’estar o de sentir-se? Relacionat amb això, han sortit la por a les emocions, a la guerra… Com moure’s visceralment en un ambient molt carregat emocionalment. Gent que no sap on situar-se, que no vol tenir una opinió concreta, no saber si vols situar-se… El fet xarnego també ha aparegut, o el fet de sentir-se català o no: qui ho decideix?”, resumia. Les identitats que són diverses, que no encaixen als motlles, trontollen en aquesta polarització.

La conversa avançava. Les participants assenyalaven com era impossible parlar del que està passant aïllant-ho de la història personal i col·lectiva, dels territoris, del passat. Alhora, es percebia que en general hi ha molta inconsciència del paper cabdal de la Història en el present. Hi ha vivències situades a la Història i hi ha moltes històries, hi ha històries silenciades. “Sí que està passant quelcom que prové del passat a això que ara es viu a Catalunya”, es comentava.

Però més enllà de Catalunya, també. Per exemple, una participant deia que “a les eleccions d’Andalusia no s’ha votat pensant en el territori, sinó en Catalunya” i en la seva possible independència. Al mateix temps, també el que passa aquí està influenciat pel que passa més enllà: el 70% de la població de Catalunya és migrada. “És una terra feta de migració”, constatava una participant.

Com podem unir tota aquesta diversitat, polarització i diferències sense caure en unes “Olympics of Opression“, com deia una participant? És a dir, en una competició per veure quin col·lectiu, identitat o persona està més oprimida, no pas per reparar el mal causat i transformar, sinó per quedar-se estàticament en la posició de víctima. Perdent oportunitats imprescindibles per fer més lliures i plenes les convivències. I és que, com continuava dient, “descobrir què et fa vulnerable o si comparteixes vulnerabilitats, et permet fer més coses, et dóna forces. És molt més ric”, explicava.

Alhora, arribàvem a un punt important del debat. Hi havia veus que deien “no em vull posicionar, perquè no vull les opcions de blanc o negre que hi ha ara”. I l’altre veu, que explicava que “no posicionar-te ja és posicionar-te”. Què podem fer per transformar-ho? La resposta col·lectiva en el fòrum obert era dialogar. Dialogar entre moltes persones per ampliar el ventall de posicions, evitar el reduccionisme i donar espai per a la diversitat -que ja existeix i ja és present- per aflorar i ser visible.

El repte és, com ja s’explicava abans, com fer-nos visibles sense invisibilitzar a les altres. En aquest moment del fòrum obert hi havia molta emoció en l’ambient. Diverses persones tenien la veu tremolosa al parlar. S’estava compartint els dolors, malgrat que les causes potser eren diferents. Com ens podem valorar sense posar en contra altres valors? Com valorar-nos sense fer-nos víctimes? Com valorar-nos i fer-nos visibles sense invisibilitzar a altres? Com puc ser lliurement la nostra identitat perquè no patim la sensació d’estar oprimint només per mostrar i (voler) viure la nostra identitat?

Afloraven potencials des de la conversa, “la possibilitat d’obrir la finestra a una nació que superi l’estat i que meni a una terra d’immigritut nacionalista impura, de moltes nacionalitats”, expressava una participant. Una terra no d’acollida, sinó híbrida. Per ella, “Catalunya serà impura o no serà, perquè amagar-se d’aquesta hibriditat, d’aquesta migració passada i present, de la diversitat, és un fre per reconèixer l’alteritat pròpia i per tant, l’aliena”, és a dir, no reconèixer ni valorar les diferències i la diversitat. Per exemple, no reconèixer la família migrada espanyola, els cognoms castellans, l’afinitat política o no dir en veu alta que celebres el Ramadà, tot plegat per por. 

S’evidenciava que quedaven moltes temàtiques per abordar. Una altra participant explicava que no podíem obviar que la classe social, la capacitat econòmica i altres eixos d’intersecció també intervenen en aquest debat. “Les fronteres bloquegen a qui bloquegen”, expressava. A més, també hi havia una voluntat d’algunes participants de no vincular la identitat al nacionalisme. “I si sóc terrestre?” preguntava un participant. “Però ser terrestre i no tenir una nacionalitat designada també és un privilegi, perquè quan la nacionalitat t’estigmatitza, no te’n pots escapar”, aportava una altra participant. D’altres responien dient que la connexió emocional, íntima i profunda amb la nacionalitat també lliga el fet cultural, històric… i que formava part del seu [jo], pel que no desitjaven renunciar-hi.

Un altre debat que sorgia era si potser aquest conflicte està tapant d’altres violències molt rellevants que estan en marxa actualment. “I si em preocupa més el canvi climàtic que no pas l’eix nacional?”, explicava una participant, compartint que potser també calia connectar més amb altres coses que ens conformen la identitat o que ens remouen per dins.

El resum d’aquesta trobada intensa i emocionant és que tothom ens vam quedar amb ganes de seguir conversant, compartint i sobretot, aprenent. Perquè precisament perquè les participants portàvem motxilles diferents en aquest tema, amb experiències diverses, totes vam aprendre coses noves. Vam escoltar parts de nosaltres que habitualment no reconeixem o vam dir en veu alta coses que potser feia temps que volíem dir. També va haver-hi espai pels silencis i les emocions que els acompanyaven.

Des de Fil a l’agulla volem donar les gràcies, de tot cor, per haver començat aquesta aventura amb nosaltres. Amb el 2019 encetat, tornarem a organitzar més Fòrums Oberts relacionats amb les qüestions que vam conversar al desembre. Ja en tenim moltíssimes ganes.