Les relacions, el centre dels projectes de cohabitatge

A Fil a l’agulla tenim en marxa un projecte d’intercooperació amb Coopdemà i Celobert: es tracta de Perviure, que promou i dóna atenció interdisciplinar als processos de cohabitatge en cessió d’ús. Per parlar sobre un dels elements centrals d’aquesta feina, a Sentit Crític han entrevistat la nostra sòcia Neus Andreu. Com explica, sense parar atenció a les relacions de les persones que impulsen aquestes comunitats, és molt difícil construir alternatives transformadores que posin les cures i la vida al centre. Us compartim un fragment de la conversa, on també hi participava l’Eugènia Boada de l’associació Matriu.

No només plànols i terminis. La cohesió de grup i la confiança, el consens d’un model de convivència i l’establiment de mecanismes de presa de decisions i espais de cures, entre d’altres, són factors fonamentals perquè un projecte d’habitatge col·lectiu arribi a bon port. És per això que, sovint, l’acompanyament d’entitats especialitzades en facilitació de grups i resolució de conflictes és clau. Quin tipus d’intervenció realitzen aquestes entitats? Amb quines expectatives individuals i col·lectives es troben en els grups? Quines tensions afronten habitualment? De tot plegat i de la seva experiència, n’hem parlat a la Lleialtat Santsenca amb les facilitadores Neus Andreu, de la cooperativa Fil a l’Agulla, i Eugènia Boada, de l’associació Matriu.

Per què és particularment important la intervenció d’entitats com les vostres en projectes d’habitatge col·lectiu?

Neus: Un dels factors de fracàs més importants en projectes d’habitatge col·lectiu té a veure amb les relacions humanes. No atendre-les, quan el teu projecte està centrat en la convivència, és gairebé una irresponsabilitat. No ha de ser sempre des d’entitats com la nostra, hi ha gent que ho fa de forma autogestionada, però s’hi ha de parar atenció. Com pots construir un model que divergeixi del que véns si no li poses atenció a quines relacions vols establir i sobretot a quines eines et permetran resoldre els problemes d’una manera diferent? El suport extern pot ajudar perquè no necessàriament tens aquesta manera de funcionar incorporada.

Eugènia: A més, si prèviament al projecte arquitectònic (o en paral·lel, o quan els tempos ho permetin) no es treballa quins són els valors o la visió compartida del projecte, hi haurà menys contingut a traspassar a l’arquitectura. El model de convivència es pot traslladar de moltes maneres a l’espai. Si t’imagines sopant cada dia juntes imaginaràs la cuina i l’espai de trobada d’una manera. Si quan entres a casa vols tenir un espai d’intercanvi i compartir com ha anat el dia, pensaràs en una altra disposició de l’espai. No treballar aquests valors col·lectius d’entrada fa que es perdi una riquesa en aquest construir altres models arquitectònics que passa per mirar-se a l’interior i preguntar-se col·lectivament què es vol.

Ens sorprendria la quantitat de projectes que s’han iniciat sense prioritzar aquest tema?

N: Al llibre ‘Crear una vida juntos’, Diana Leafe diu que només un 10% de les experiències que va recollir als EUA va prosperar. Aquest 10% estava format per projectes liderats per entre una i cinc persones que havien començat establint una visió de projecte molt clara, a la qual després s’havien adherit altres persones. En totes les experiències que se sostenien, els participants tenien una visió clara i molt concreta del que els unia.

E: Sovint els grups tenen molta pressa per tocar plànols i veurà com serà la casa. El repte és com combinar els tempos de l’arquitectura amb els de la normativa, el finançament, l’administració…. és una bomba de rellotgeria. Amb aquesta sensació de pressa que ja tenen, no sempre som ben rebudes quan portem al grup la necessitat d’aturar-nos i veure qui som, com hem arribat fins aquí, quines són les línies mestres del projecte i quina és la nostra raó d’estar juntes.

Idealment, quin hauria de ser el primer pas per començar a treballar amb el grup?

E: Leafe diu al llibre que menciona la Neus que l’ideal és no tenir cap pressa per anar a viure juntes. Parla de processos de creació de visió comuna de cinc a deu anys de durada, per fer xup-xup i prendre les decisions de manera consensuada, partint de les necessitats profundes que mouen cadascuna de les persones. Però no sempre és possible, és clar.

N: Quan caldria començar a tenir en compte la vessant relacional de visió i d’expectatives? Des del minut zero. Quines metodologies fer servir per tenir-la en compte? Això ja és una discussió més llarga. A vegades necessites suport extern, a vegades els grups s’autogestionen i ho fan molt bé. Però sempre és important posar l’èmfasi en la visió compartida. Si aquests processos es viuen com una penitència potser és que no es tenen tantes ganes d’anar a viure amb gent. Actualment, però, hi ha molta més consciència de la importància d’aquesta vessant en el món del tercer sector i això també es veu en els projectes d’habitatge col·lectiu.

Pots seguir llegint l’entrevista en aquest enllaç.