Afrontar el racisme en el cooperativisme

El passat mes de juny vam fer un Fòrum Obert sobre racisme i privilegi blanc en el cooperativisme. Hi van participar una vintena de persones i durant dues hores vam estar debatent sobre prejudicis, privilegis, necessitats i reptes de futur. Moltes gràcies per la confiança i per ser-hi presents, obrint-nos juntes a qüestionar-nos. La Núria Mateu i la Sara Carro, ambdues membres de Fil a l’agulla que van facilitar aquest espai, ens comparteixen algunes idees que es van escoltar.

Quan ens plantejàvem fer aquest fòrum, inicialment a la cooperativa, havia sorgit la idea de pensar sobre si les cooperatives érem prou diverses. A Fil a l’agulla ens hem identificat des dels nostres inicis amb ser feministes, i dones, i lesbianes. Hem anat adonant-nos que també érem blanques. I que majoritàriament, les persones que venen a les nostres formacions són també blanques. Tenim un problema. Què ens estem perdent? En el món educatiu és evident: és l’àrea de treball de la cooperativa on trobem més diversitat. El mundo real, sense filtres. Necessitem més diversitat al nostre equip per abordar el racisme a les escoles. Però només necessitem una col·laboradora en un projecte concret? No. Necessitem més diversitat dins de l’equip.

No som les úniques que ens trobem en aquest punt. La majoria de cooperatives també són blanques. Som les cooperatives una eina per promoure menys segregació? Així, el dia 14 de juny, vora una vintena de persones ens vam trobar per parlar sobre el racisme i el privilegi blanc a les cooperatives i les entitats d’economia social i solidària. Ens deia una persona participant que la convocatòria era provocadora, pel títol i les preguntes que fèiem.

Les participants van sentir-se cridades per aquest tema, sigui perquè el tema els provoca conflictes, perquè s’estan fent preguntes, perquè senten interès o curiositat, o per una barreja de tot plegat. També hi havia qui deia que havia vingut per seguir treballant a caminar d’una manera més justa en aquest món. Alhora, volem explicar que també van participar-hi iniciatives que ja tenen en marxa projectes per canviar aquest panorama, com ara Migress. Al principi vam donar espai per a pensar i compartir algunes idees en parelles al voltant de les preguntes que havíem llençat com a disparadores a la convocatòria:

  • El moviment cooperativista és racista?
  • Són les cooperatives prou diverses?
  • Tenim a l’agenda treballar sobre els nostres privilegis blancs?
  • Què ens estem perdent pel camí? Què no veiem?

A partir d’aquí vam anar teixint una conversa, amb algunes idees que ens feien qüestionar-nos quin paper estem jugant des del cooperativisme en relació a si som un mitjà de rebuda o d’exclusió de les persones migrants i racialitzades.

Vam constatar coses; per exemple, com pot ser que, si anem caminant pel carrer, veiem una diversitat molt àmplia i en canvi a dins de les cooperatives no es veu reflectida? No només parlem de persones racialitzades, sinó també de diversitat funcional, rangs d’edat, gèneres… Potser és que no considerem realment la diversitat com una riquesa? I si és així, com és que l’ESS s’autodenomina solidària? Una participant apuntava que si volem ser fidels a les sigles, hem de posar-nos les piles i realment posar en pràctica aquesta solidaritat. “No sé si el cooperativisme és racista, però la societat sí que ho és”, compartia una altra.

Potser el punt de partida és que no ens atrevim a dir que som racistes: “tenim el racisme associat a la maldat”, deia una participant. Sense deixar de banda el mal que causem amb accions i actituds racistes, també cal posar en evidència que és quelcom estructural. Si no es combat des de l’arrel i amb una perspectiva sistèmica -tant per assenyalar el seu impacte quotidià, la responsabilitat administrativa, la desídia social, com per treballar-ho en tots els àmbits polítics, culturals, educatius, laborals, etc.- no es podrà arrencar de soca-rel. Atendre també la dimensió jurídica de la diferència entre persona “estrangera” i “nacional”, que a la pràctica es tradueix en el fet que hi ha persones que tenen drets i altres que no.

Les participants van recordar i posar de relleu el pes històric, el passat horrible que avui dia encara marca el present i les seves conseqüències que encara pateixen milions de persones. Però també hem d’anar més enllà i no estancar-nos en la culpa, sinó en la responsabilitat, per tal de no quedar-nos aturades en la inactivitat. El primer pas és dir-ho, evidenciar-ho i responsabilitzar-se’n.“Actuar de forma neutral no existeix, no fer res també és racisme!”, resumien.

Un altre punt de debat van ser les relacions entre Nords i Suds globals. Per exemple, l’experiència d’una de les assistents feia referència a les experiències de cooperació internacionals: “quan anem a altres països amb la nostra motxilla euroblanca, ens trobem amb un xoc cultural. Tu vols portar tot allò que consideres  un privilegi, des de la idea de progrés eurocèntrica, com si fos quelcom millor sense establir un diàleg real i una conversa activa amb les persones que coneixes al país que visites. Els diem que han de fer per ser més moderns, sense realment arribar a connectar amb les necessitats reals que puguin tenir les comunitats que descobrim. Cal reflexionar sobre això, ser-ne conscients”.

Cal parar atenció també a l’eix socioeconòmic de cooperativisme: si bé s’aposta per promoure l’equitat, sense un teixit social i un benestar econòmic no és fàcil aconseguir fer l’aportació de capital inicial de 3.000 euros que s’exigeix a les sòcies cooperativistes. Alhora, no tothom es pot permetre treballar per compte propi, així que a vegades l’opció de posar en marxa un projecte del mercat social no està a l’abast de tothom. Lligat als privilegis està també el fet de no haver d’abordar els racismes perquè no t’afecten ni et perjudiquen directament: “si el racisme no et travessa, tens l’opció de no pensar-hi si no vols”, és a dir, tens l’opció de desentendre’t. Crear espais on es pugui donar una confluència que combati els racismes i pensar en les conseqüències que no fer-ho té en les altres, és una via per evitar crear cercles d’exclusió.

També vam trobar molts dubtes; assolir i consolidar una diversitat rica és un repte difícil molt sovint. El dia a dia, quan prens consciència, és més dur; cedir i/o compartir privilegis no és tan senzill com sembla a priori. Cometrem molts errors i malgrat la bona voluntat, seguirem fent mal. Tenim preguntes: buscar a una persona pel color de la seva pell no és paternalista? Des d’on faig l’esforç i amb quina intenció? Caic en jerarquies? Quan estem en espais com aquest, agafarem el telèfon d’algú a la sortida? I quan el tinguem, trucarem algun dia a aquella persona? Què en fem, d’una agenda de contactes plena de persones diverses, si en el dia a dia no promovem i vivim aquesta diversitat?

Però alhora, també es va donar el rol de l’optimisme. De constatar que, malgrat tot, alguna cosa està canviant i hi ha moviments en marxa. Perquè fa només dos anys, no seríem aquí, fent-nos aquestes preguntes, plantejant-nos quins privilegis tenim conscientment o inconscientment, i sobretot, pensant què podem fer i actuant per canviar-ho.