La facilitació a les organitzacions

La facilitació i el Treball de Processos nodreixen la nostra pràctica diària. Es poden aplicar a molts àmbits i ben diversos: tot tipus de grups o col·lectius. Des de la família, com a una comunitat veïnal, un centre escolar o un espai de coworking. També a tot tipus d’organitzacions, siguin empreses, associacions, cooperatives, etc. La Nuria Mateu, membre de Fil a l’agulla, ens parla de la facilitació a les organitzacions des de la seva experiència professional i personal.

Una de les qüestions més òbvies que em vénen al cap quan penso en la facilitació és que serveix per a fer les coses més fàcils. Ho escric i penso, cal explicitar-ho? Doncs sí, perquè  això és especialment important en moments en què tot sembla que ja no té solució.

A vegades els grups, els col·lectius i les organitzacions ens trobem en moments difícils, en què no sabem com sortir d’allà sense fer-nos mal. Aquests moments acostumen a tenir a veure amb els conflictes i amb la manca d’eines per gestionar-los, moments en què el ‘nosaltres’ conjunt desapareix i comencem a sentir que som parts diferenciades, o comencem que alguna cosa no va bé en aquest ‘nosaltres’. A vegades també passa que aquest ‘nosaltres’ ja no ens deixa ser qui som o que ja no és allò que ens havia cridat a construir-lo.

Quan penso en les organitzacions en les quals he estat m’adono que en totes hi ha hagut situacions similars. El fet diferencial, quant a la sostenibilitat de les relacions, ha estat la voluntat de mirar-nos cap a dins. És a dir, l’obertura en acollir allò que no estava funcionant i aprendre’n. De vegades això ha volgut dir demanar ajuda externa. També ha implicat crear un espai de seguretat per a poder-nos dir allò que és difícil sabent que algú ens està acompanyant a fer-ho, vetllant per totes i pel benestar comú. Alhora, la mirada externa ens ha permès comptar amb la capacitat de veure la foto completa quan les que estem dins de l’organització ja només podem veure el nostre tros.

En la meva experiència, la facilitació m’ha ajudat quan he estat immersa en una situació difícil, en què potencialment ens podíem fer mal. A veure l’oportunitat per créixer i acollir més la nostra diversitat interna, les nostres diferències i allò que necessitem aprendre com a col·lectiu i poder apreciar-nos també en la dificultat. M’ha ajudat a veure l’organització com una cosa viva que també sóc jo. Alhora, m’ha ajudat a fer una cosa molt laboriosa i que no resulta senzilla: a apreciar que l’altre -amb qui potser em sento a milers de quilòmetres de distància- també sóc jo; i alhora, que això em permeti també prendre partit per mi. Considero que un aspecte comú i clau dels espais en què hi ha hagut facilitació és que s’han convertit en espais segurs, que m’han permès ser més jo mateixa en l’organització i poder aportar allò que vull aportar.

D’altra banda, a vegades hi ha projectes que arriben al seu final i sovint aquest és un moment dolorós. Poder dir adéu a tot allò que has construït, apreciar el camí recorregut i tot allò que hem aportat… És clau a l’hora de poder fer un bon tancament i facilitar el procés de dol. Així, la facilitació també pot acompanyar-nos a honorar el viatge viscut malgrat que ja no tingui sentit continuar el camí conjunt.

Finalment, la imatge que em ve al cap quan penso en la facilitació és un focus. És a dir, una llanterna que ens serveix per il·luminar els espais foscos per poder-hi caminar millor. Tot aquest seguit d’idees impliquen unes eines i uns sabers emocionals que sovint no tenim. O bé els tenim, però no sempre els podem aplicar a tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. A més, hi ha altres factors a tenir presents en els conflictes: els rols, els rangs, les experiències personals que ressonen amb les situacions presents… Demanar ajuda en moments així permet que puguem posar plegades aquesta llanterna als espais clarobscurs. Des d’aquí, es pot facilitar que passin les transformacions personals i col·lectives que els projectes necessiten.