No tenim temps per tot ni volem haver de fer-ho tot

No tenim temps per tot, és la conclusió que vam treure del Fòrum Obert que vam organitzar el passat 6 de març, previ a la Vaga Feminista. La intenció de la proposta ha estat pensar conjuntament formes de compartir les cures i les tasques reproductives, i així, redistribuir la càrrega que tradicionalment se’ns ha imposat a les dones. La Laura Marbiol i la Núria Mateu, membres de Fil a l’agulla, ens expliquen com van plantejar-se aquest fòrum i quines idees es van sentir durant la conversa.

Quan vam començar a preparar el fòrum ens vam plantejar com oferir un espai cuidat, ja que aquest era el tema principal. Com fer-ho per a què persones amb diverses experiències se sentissin convidades a venir? Famílies amb criatures, persones dependents, mares o pares solters, parelles, relacions, companyes de pis, comunitats… Pensant a trobar un horari inclusiu ens vam adonar que era molt difícil trobar el moment adequat per a tothom. D’aquí també en va sorgir el títol «Tenim temps per a tot?» perquè quan comences a pensar en aquest tema sembla que el temps juga en contra.

Tanmateix, el dia 6 de març a les 18 hores ens vam poder trobar una vintena de persones adultes, acompanyades de dues criatures. Vam compartir malestars, diversitat de vivències i recursos al voltant de la conciliació, les cures i el treball domèstic.També va ser interessant com es van produir situacions que il·lustren dinàmiques habituals que es donen al voltant d’aquestes qüestions.

Un aspecte clau d’aquests temes és la invisibilitat. Durant molt de temps no hem posat atenció a tot el que suposen les cures, la criança i el treball domèstic perquè s’han considerat tasques “de segona”, com un complement al treball productiu i al món masculí. És per això que hem fet un mapa conceptual intentant visibilitzar tots els àmbits que aquestes inclouen. Així i tot, segur que ens n’hem deixat algun. 

temps

Esquema treballat durant el Fòrum Obert “Tenim tems per tot?” el passat 6 de març (2018)

A la imatge veiem com a les cures i el treball domèstic passa com en el món de l’empresa (treball productiu): cada tasca és una doble tasca, és a dir, requereixen planificació i execució. Tenir nocions de gestió empresarial és quelcom molt valorat socioeconòmicament, en canvi no ho és tenir nocions de gestió de la llar o de la unitat familiar o de convivència. Quan una persona sola s’encarrega de la planificació de les tasques domèstiques, és a dir, que té la base de dades mental d’en quin estat es troba cada tasca (fet, pendent, en tràmit, a l’espera de…) es genera allò que s’ha anomenat “càrrega mental”. Sovint, aquesta planificació segueix recaient únicament o de manera més accentuada en les dones, inclús quan l’execució és compartida amb altres persones.

En el cas del treball domèstic hem afegit una tercera feina que tendeix a recaure en les dones: visibilitzar.L’educació diferent que rebem homes i dones envers el tema (com a tendència generalitzada, per sort hi ha diversitat) ens entrena més a les dones per a veure la brutícia, les tasques pendents, perquè ens semblin coses importants i perquè ens preocupin. Als homes, no tant. Per això és comú que per una persona la casa estigui neta i per a l’altra bruta: són els clàssics conflictes de llindars o necessitat de neteja i ordre de cadascú. Això ens porta a responsabilitzar-nos de fer conscients a les persones del voltant de les feines pendents. Aquest estereotip que el treball domèstic és responsabilitat de les dones genera judicis en les dones, parelles o famílies que ho gestionen diferent. Durant el fòrum, vam poder parlar de la dificultat de sortir de la pressió social —quan a casa és un home qui fa les tasques però totes les preguntes sobre això es dirigeixen a la dona.

Així doncs, vam poder escoltar com el gènere és un factor clau en la causa del malestar. A continuació una escena molt interessant que vam viure durant el fòrum, d’una parella que viuen junts. La posem perquè és un exemple de situacions recurrents, inclús en parelles compromeses amb el canvi social i l’equitat de gènere: la dona té algun malestar o conflicte envers la gestió de la llar i l’home sent que tot va bé. Va ser molt interessant compartir aquestes percepcions.

temps

Al principi de la sessió vam demanar a les participants que es col·loquessin en un lloc de la sala en funció de si el que les havia portat al Fòrum Obert era més aviat sentir conflicte/malestar, interès/curiositat, provar coses noves, dubtes o altres inquietuds.

També es va verbalitzar com les dones hem internalitzat l’opressió i “el patriarcat que portem a dins” ens juga males passades. Vam poder parlar de la responsabilitat, la culpa i la invisibilitat. També de l’exigència, la renúncia i els estàndards (llindars) diferenciats, preguntant-nos si podem arribar a algun punt en comú.

Enmig d’aquestes reflexions, un participant va plantejar algunes preguntes: cal realment tenir la casa tan ordenada i neta? Podem contractar algú perquè ho faci per nosaltres? Debatre sobre aquestes qüestions pot ser molt complex. D’una banda, fer-nos aquestes preguntes ens pot fer més lliures per decidir de què ens volem encarregar i de què no, i com ho volem fer. Alhora, plantejar-nos-les pot ser un símptoma que no donem valor al treball domèstic i per això no li volem dedicar temps o esforç. Alhora, el fet de contractar a algú altre pot generar un traspàs del malestar cap a una persona aliena a la llar, sovint amb pràctiques laborals que no garanteixen el benestar de la persona treballadora perquè la legislació vigent no reconeix adequadament els treballs (remunerats) de la llar i de cures.

El punt més delicat de tenir aquest debat entre homes i dones és que els homes històricament han gaudit del privilegi de poder-se desentendre d’aquest treball i per tant per a ells pot ser una pregunta “lleugera”. En canvi,  les dones han viscut l’opressió d’haver-se’n d’encarregar i per tant, tenim moltes més pressions internalitzades al respecte.

Amb aquesta imatge hem volgut representar els “fantasmes” (pensament, emocions, veus) que se’ns poden despertar a uns i altres quan apareixen aquestes preguntes.

Es va sentir la veu del privilegi de poder triar: quan jo tinc les necessitats cobertes puc mirar al meu entorn. Ens vam preguntar per què el temps de cura es considera com un temps no aprofitat i vam comentar, també, que aquest treball és el que ens manté vius, a nosaltres i a la humanitat, i que la vida és molt valuosa. Vam recuperar la veu de les àvies i les mares, de com aquest treball històricament no ha estat «ni pagado, ni apreciado». I també vam poder compartir recursos a l’hora de distribuir-nos la feina:

  • Parla amb el patriarca intern que t’exigeix o el culpa i parar-li els peus. Observar-se amb distància: m’estic sentint culpable per això, què està passant? Qui diu que és la meva responsabilitat?
  • Connectar més amb tu mateixa: preguntar-se cada matí “què necessito jo?”
  • Derivar: dir “això digues-li al (nom de la persona que s’encarrega de les tasques)” Serveix per quan la gent es dirigeix a tu per temes de cura o treball domèstic perquè ets dona i pressuposa que per aquest motiu és responsabilitat teva.
  • Fer graelles o taules per repartir-se les tasques.
  • Apadrinar espais de la casa: aquesta setmana o aquest mes la persona X apadrina el menjador, la Y la cuina, etc. El padrí o padrina de cada espai el cuida, el manté, el millora, és el referent. També hi havia la versió de “guardianes o guardianes” de cada espai.
  • Quan hi ha malestar, enfadar-se, expressar el que et passa.
  • Quan em sento sobrecarregada i cansada de parlar i que res canviï, deixar de fer les feines perquè es faci visible tot amb el que carregues. Fer vaga. Té el repte de sostenir la incomoditat si les altres persones no t’entenen.
  • Parlar amb els parents directes i polítics: “O li dius al teu fill que espavili o te’l torno”.
  • Per incorporar el valor de les cures en grups de treball o família: establir reciprocitats. Per exemple: cada dia cuina una persona per a tot el grup.
  • Conversar obertament del que ens passa i el que necessitem.

Vam parlar, també, de la part agradable de les cures i de la seva importància: Cadascuna de nosaltres necessitem rebre cures i podem donar-ne. Volem fórmules que ens permetin recuperar el valor i el plaer del nostre temps sense que sigui a costa d’altres persones.

Si amb totes les reflexions compartides, imaginem un possible “mapa” o “seqüència” per caminar cap a aquestes fórmules, podríem dir que: 

  1. Primer, cal comprendre la interdependència i coresponsabilitzar-nos-en.
  2. Segon, conversar obertament de què necessitem i què podem donar.
  3. Tercer, provar formes diferents d’organitzar-nos i de compartir les tasques.
  4. I quart, no tenir por de l’errada o de tornar a la casella de sortida: canviar les coses vol dir provar formes noves i l’error és un element important de la creació i de l’aprenentatge.

Esperem que tant el fòrum com aquest escrit aportin un granet de sorra per repartir equitativament entre tothom el pastís del “temps”, el sac sense fons de les responsabilitats de cures i reproductives, i universalitzar el benestar.