Paradoxes: violència, dependència, vulnerabilitat, masculinitat i feminismes

La Laura Marbiol escriu sobre les paradoxes de les violències de gènere i masclistes, des d’un text en primera persona. Ens demana, sobretot, que ens plantegem què implicaria canviar el focus: de la responsabilitat de les víctimes potencials, passar a parar atenció a la responsabilitat dels possibles agressors. 

Vull escriure i dubto. Aquest és el tercer text que començo, el primer intent va ser inclús abans del 25N. Dubto per por al judici i per conflictes interns: puc ser feminista i voler comprendre què passa en la masculinitat? És aquesta intenció una traïció als Feminismes?

Em defineixo com a feminista des dels 17 anys. En tinc 29. No hi ha cap altre -isme que faci tant de temps que és part de la meva identitat d’una manera tan profunda. Sense els feminismes i transfeminismes en què he participat, jo no seria la mateixa. Sobretot, no seria la mateixa sense les feministes, dones, lesbianes i trans amb qui he après tantes coses i a les que estimo i valoro tant. Ni jo seria la mateixa, ni el món que coneixem avui seria el mateix, ni podria ara estar-me fent els següents plantejaments, sense totes les persones que lluiten i han lluitat, aquí i en altres llocs del món, contra el masclisme, l’heteropatriarcat i les LGTBIfòbies.

Vull parlar de violència, vulnerabilitat i dependència en relació a la masculinitat. No sé si hi ha un feminisme que em faci de paraigües per a això i vet aquí els conflictes interns altre cop. Puc parlar de la masculinitat amb la voluntat de comprendre coses, sense que s’interpreti que justifico? És més, estaré jo inconscientment justificant quelcom? Què seria més feminista ara? Callar per por al judici o parlar?

Estic ara mateix sent víctima de l’exigència heteropatriarcal de complaure tothom? O millor dit, ha de ser aquesta la meva preocupació? He de parlar o callar en funció de l’aprovació social? I si en aquest cas, són les meves amistats i persones estimades les que no m’aproven? Què faig amb la meva necessitat humana de pertinença i acceptació?

Potser l’únic que puc fer és ser fidel al que sento, dir el que penso, i estar oberta a escoltar les veus que vulguin respondre. Aquí vull comprendre la relació entre vulnerabilitat, dependència i violència en la masculinitat. Estic parlant de la dependència emocional de l’agressor i de la vulnerabilitat masculina, que són el punt de partida de les actituds violentes. En parlo perquè vull que les violències masclistes, de gènere i LGTBIfòbies s’acabin. I per a tal fi, cal que cadascú agafi la part de responsabilitat que li toca.

Vull que individualment i col·lectivament ens comprometem amb la vulnerabilitat humana, amb les necessitats d’afecte, seguretat, pertinença i poder que tenim totes les persones i ens comprometem a donar-los sortida amb estratègies sanes, curoses i equitatives. Amagar-les, intentar suprimir-les o reservar-les com a privilegis, tal com planteja la cultura masclista, porta a fer que aquestes necessitats es gestionin amb violència i abusos de poder i aleshores les dones, el col·lectiu LGTBIQ i les criatures som qui en pateix les conseqüències més dures.

Quan pensem en tots aquest tipus de violències es parla molt de les supervivents i poc dels executors de la violència. Què passaria si en lloc de posar el focus en què han de fer les «víctimes», les dones, el col·lectiu LGTBIQ, per a aturar la violència, el poséssim en què han de fer els agressors, què han de fer els homes per a parar-la? Per què no parlem de sistemes d’assumpció de responsabilitat o de reparació del dany, en lloc de limitar-nos a les xarxes de protecció?

És important fer d’altaveu i donar suport a les supervivents. En aquest sentit els feminismes han creat moltes eines i xarxes útils, i en les últimes dècades les institucions han desenvolupat recursos de resposta. Aquestes xarxes són necessàries, però si les estratègies per a abordar les violències masclistes es queden només en això, estem promovent i permetent que la part agressora es desresponsabilitzi?

Des del meu punt de vista sí. És per això que vull reflexionar sobre algunes idees instal·lades en l’imaginari social que no fan justícia a la complexitat de les relacions violentes:

  1. Que les relacions de violència masclista es perpetuen perquè les dones són dependents emocionalment
  2. Que els homes són violents perquè són forts
  3. Que fortalesa i força física són el mateix

1) En una relació de violència, abusiva o tòxica, la dependència emocional és mútua, però en la dona o persona en situació de menys poder és més fàcil d’identificar, ja que és qui més pateix i qui corre més perill. En aquestes relacions l’agressor està molt interessat en la continuïtat de la relació i busca estratègies per a garantir-la. Així doncs, adopta actituds de control, obsessió, xantatge i/o violència física. A molts maltractadors la idea de viure sense l’altre els fa por. Tant és així, que alguns es suïciden quan la dona els abandona o després d’haver-la matat, altres s’obsessionen perseguint-la si marxa o s’entreguen a la policia després de l’assassinat.

La clau de tota aquesta dinàmica és l’amor i la interdependència intrínseca a l’espècia humana. La dependència succeeix per a donar resposta a les necessitats bàsiques que tenim –homes, dones, trans, intersex…– de sentir-nos estimades, segures, reconegudes i importants. Necessitats que es menystenen perquè tenir-les en compte forma part del món de les cures i de tot allò associat a la feminitat. Aleshores, en una societat on s’educa als homes en la superioritat, la força i la negació de la vulnerabilitat, algunes persones es fan addictes a la sensació de seguretat i poder que dóna “posar-se per sobre d’algú”, “tenir les coses sota control” i s’acaben cobrint aquestes necessitats amb abusos i discriminacions.

Aquesta dinàmica succeeix tant en l’àmbit relacional (entre persones concretes) com cultural i estructural: on els homes com a col·lectiu, els polítics i les persones en posicions de poder tenen por de perdre’l, són addictes a la seva posició en la jerarquia social. Per això, es protegeixen creant discursos i polítiques masclistes i essent ineficients i irresponsables en l’erradicació de les violències masclistes. El mateix passa amb altres eixos d’opressió: ètnia, origen cultural, classe, diversitat funcional, etc.

2) La violència masclista, en totes les seves formes –física, psicològica, sexual, econòmica, etc.–, neix de la vulnerabilitat i la por. Por a ser insignificant, a ser invisible, a perdre l’altre, al fet que ningú m’estimi… Tot i que sovint apareix amb la carcassa de la superioritat o se serveix de la força física. Apareixen amb aquesta carcassa perquè la cultura masclista les amaga i nega. Com a tendència general, quan ens sentim fortes i segures no necessitem utilitzar aquestes actituds.

Això explica, en part, perquè sovint homes i persones violentes es victimitzen. De fet, a nivells més lleus, moltes ens victimitzem quan ferim a altres perquè sentim culpa o se’ns fa incòmode adonar-nos que som “les dolentes de la peli”. Tenim la idea social que, si sento patiment, és perquè sóc la víctima. La paradoxa està en el fet que puc ser víctima en un aspecte de les meves inseguretats, de les ferides acumulades en el passat o dels estereotips de gènere que m’obliguen a ser fort i valent tota l’estona alhora que estic agredint o fent mal a una altra persona.

3) La fortalesa i la seguretat personals són una composició complexa de destreses físiques, psicoemocionals, relacions i comunicatives. Les primeres es potencien en la masculinitat i la resta en la feminitat. Tenir força muscular o capacitat de ser agressiu és tan sols un aspecte de la força que no garanteix la sensació de seguretat.

I en aquest punt es produeix una altra paradoxa. La construcció de la feminitat aporta molta saviesa i eines útils pel que fa a cures, gestió emocional i de conflictes, habilitats comunicatives i consciència de les necessitats que està en joc a cada moment, però sovint no tenim accés a aquest potencial propi perquè les idees masclistes del fet que la persona important és l’altre ens el priven i fan que l’apliquem fàcilment cap als altres i poc cap a nosaltres mateixes.

Part important de l’erradicació de les violències masclistes i de gènere és que es reconegui el llegat d’el fet considerat femení i esdevingui patrons de relació en la cultura majoritària: les cures, la intel·ligència emocional, les habilitats comunicatives i de gestió de conflictes.

Reptes de resposta a aquestes paradoxes

Que la vulnerabilitat estigui darrere de les violències masclistes, no justifica aquestes actituds, tot i que la línia pot ser fina. Personalment, a vegades veure la vulnerabilitat que hi ha darrere les actituds violentes m’ha fet més difícils protegir-me del que m’estava fent mal perquè trenca l’imaginari de què qui és violent ho és perquè és dolent i m’adono que qui és violent, ho és perquè és humà. Els marcs bo-dolent amb els quals convivim des de petites són insuficients per descriure les experiències humanes. A vegades la violència amaga necessitats legítimes que es gestionen amb estratègies il·legítimes. El repte és: com enfocar la relació entre vulnerabilitat i violència de manera que la part agressora assumeixi la seva responsabilitat?

Ho plantejo des d’aquesta mirada perquè obre un ventall d’acció més ampli i convida als homes i persones amb rols masculins a posar-se les piles amb el treball personal i el desenvolupament d’habilitats de gestió emocional i comunicatives. A fer-ho com un compromís amb el món i amb l’erradicació de la cultura heteropatriarcal. En els feminismes i en altres metodologies, com el teatre de les i els oprimides, fa temps que desenvolupem aquest treball. Fa temps que hem entès la importància d’identificar les opressions que hem internalitzat i assumit com a normals. Moltes, fa temps que entenem la teràpia com una forma de transformació personal i col·lectiva, perquè és difícil fer polítiques que transformin l’arrel del problema si mirem el món amb els esquemes mentals i emocionals tradicionals. Allò personal és polític i viceversa.

Un altre repte és el compromís. Comprometre’s com a homes amb els feminismes i l’erradicació de les violències masclistes vol dir prendre la iniciativa a efectes pràctics, vol dir crear estratègies i espais propis per assumir responsabilitat pels privilegis masculins i reparar el dolor generat, individualment i col·lectivament. Em refereixo al fet que, quan es destapen casos d’agressions, l’actitud de molts homes és criminalitzar l’agressor i desentendre’s del problema. Per sort, cada vegada i hi ha més homes compromesos amb aquest treball i en acompanyar altres homes a fer-lo. En aquest punt es produeix una altra paradoxa: ser home amb una masculinitat que no compleix els estereotips de gènere proporciona reconeixement i admiració en alguns contextos. Un reconeixement necessari i merescut que alhora genera un altre repte: com gestionar aquesta valuosa aportació sense reproduir la dinàmica masclista en la qual quan una mateixa cosa, que les dones portem dient i fent molt de temps, la fa un home rep un reconeixement més elevat.
Que siguin els homes emprenguin la iniciativa en aquest treball és molt important, perquè si s’espera que siguin les feministes qui facin aquesta feina, vol dir que se’ns imposa altre cop el rol de cuidadores. Un rol molt important i bonic, quan s’escull. Així que les dones i persones LGBTIQ podem voler col·laborar en aquesta feina o no i les dues opcions són legitimes. Alhora, és important que es generin xarxes i serveis nous per a donar suport a aquest treball masculí, i per tant, que no es facin a costa de redistribuir o apropiar-se dels recursos generats per anys i anys de lluites feministes i transfeministes.

Gràcies als feminismes i transfeminismes. Gràcies per crear el context físic i psicològic on repensar-nos, on aprendre a estimar-nos, cuidar-nos i defensar-nos. Gràcies pels moments en què m’he enfadat, cridat, pegat i dit No. Gràcies per la desobediència compartida, per trencar el silenci i per fer sentir la nostra veu. Gràcies per alliberar-nos de la imposició d’haver de cuidar sempre als altres. I alhora, per posar sobre la taula el valor de les cures, i dels espais de suport. Gràcies per les abraçades, les plorades, les reflexions, els “menjarets” i les coses «cukis».

També gràcies per no ser perfectes: pels conflictes, tot i com d’incòmodes i dolorosos que alguns han sigut, i per les paradoxes. Ambdós són punts de partida de  l’aprenentatge, individual i social, que necessitem per canviar el món.