De la tornada a l’escola i de com creem comunitat

Si volem aconseguir un alumnat cohesionat i amb sentit de pertinença, el primer pas és dotar també a les persones adultes de l’escola d’aquestes eines i d’aquests espais per aconseguir-ho. Per crear comunitat.

04 d’octubre, 2017 – Lídia Casanovas

“Començo amb ganes el curs tot i que el context en què ens trobem és tens”, “Estic una mica cansat que el tema de la igualtat i la coeducació torni com a assignatura pendent”, “tinc moltes ganes d’aquesta sessió, sé que hi ha coses que les puc fer millor”, “tinc ganes de reflexionar amb les companyes”, “m’enganxeu una mica atabalada, hauria de tenir aquest temps per fer altres coses que també són importants”

Som a una formació introductòria a la coeducació i a la gestió de  la diversitat a un claustre d’una escola de primària. Ens trobem amb un professorat que es prepara per entomar el nou curs que engeguem i alhora assisteix a la nostra formació amb diversitat de motivacions i expectatives. Aquestes frases que citàvem són exemples de converses que han sorgit en les nostres intervencions.

Creiem que és quelcom universal. Aquests pensaments, expressats en veu alta o no, es poden donar a tots els centres educatius. Fa anys que entrem a les escoles i últimament quan es tracta de formacions internes ens agrada fer-ho especialment als primers dies de curs, quan el claustre es retroba amb la seva tasca i els reptes nous -o no tan nous- del curs, des de preparar el temari, preparar les aules, preparar aquell material específic.. sense oblidar a com una es prepara per encaixar preguntes difícils relacionades amb el context polític i social del moment, cada vegada més canviant i complex.

Totes les persones tenim dues necessitats bàsiques fonamentals: el sentit de pertinença a un grup i el sentiment d’identitat. Ja ens ho advertia P. Cascón, quan estudiàvem la gestió dels conflictes, al seu llibre“La alternativa del juego. Juegos y dinámicas de educación para la paz”. També ens ho diu l’experiència del dia a dia a les aules. I és que a vegades ens oblidem que això que sabem tant bé a la teoria no ho apliquem del tot als propis equips de treball, en aquest cas els equips de mestres, professorat, educadores de les nostres escoles del sistema públic català.  

Posar al centre les cures

Un objectiu claríssim de la coeducació és el de posar al centre les emocions i les diverses maneres d’expressar-se que trobem en els grups, a banda de seguir qüestionant els estereotips sexistes i treballar perquè les sancions de gènere ja no tinguin raó de ser. Quelcom que intentem fer reflexionar als equips de mestres és que que encara hi ha una tasca pendent a l’hora de posar en valor tots els espais associats a la categoria de les dones o món femení (la cura, la sensibilitat, la cooperació, l’expressió de les emocions…).

Cal seguir lluitant perquè des de l’escola es doni el valor que mereixen aquestes tasques i àmbits. Que rebin la mateixa consideració i respecte com reben altres espais que sí que gaudeixen de prestigi social i estructural. Que arribem un dia en que sigui igual de valorat i tinguin el mateix prestigi les xerrades que es donen als marges del pati com les accions esportives que passen al mig. Que sigui igual d’important proposar una idea com també saber escoltar. Que gaudeixi d’igual prestigi social una mestra que un advocat.

D’aquí les ganes de compartir sobre l’experiència amb els claustres i de destacar la importància cabdal de fer comunitat des d’un inici. Sovint, des de Fil a l’agulla ens trobem amb unes mestres preocupades per tot l’arsenal de creativitat i energia que han de demostrar any rere any. Sigui per adaptar-se a directrius del departament canviants per a cada curs, gestionar els recursos humans i materials, atendre totes les propostes que fem des de l’entorn (alimentació saludable, sostenibilitat ambiental, etc..), seguir lidiant amb la pressió de tot l’entorn i seguir batallant perquè la feina de mestra sigui reconeguda per a tothom.

Si no fem comunitat al professorat, com la podrem crear a l’alumnat?

I aleshores tornem a fer palesa una cosa important. A les escoles, habitualment s’oblida atendre un aspecte que és fonamental: el de construir comunitat amb l’equip de mestres. És una tasca que al principi pot semblar “una pèrdua de temps”, un element afegit o que comporti cert cansament o desgast per a persones que ja tinguin estabilitat dins del centre educatiu. Escrivim aquí per posar de manifest com canvia l’ambient dels equips de treball quan donem la benvinguda i veiem els i les mestres que arriben nous a un claustre i escoltem la seva trajectòria, els seus dubtes, els seus aprenentatges.

“Per fi he aconseguit un centre que em dóna la jornada sencera que esperava.“, “al curs passat vaig passar per tres escoles i estic contenta de la rebuda a aquest claustre”, “gràcies per l’escalfor d’aquests primers dies“ , “vaig una mica perdut, tinc ganes de conèixer l’equip i també d’escoltar la trajectòria i l’expertesa de les fa temps que són en aquesta escola “, “fa setze anys que treballo aquí i quatre que en sóc directora, m’estimo molt aquesta escola”, “porto quinze anys aquí amb dues companyes més”.

Cada persona viu aquest inici de curs amb una motxilla d’experiències diferent. És imprescindible visibilitzar la diversitat d’un equip per poder fer sentir a tothom a casa. El nostre anhel i objectiu és el de seguir construint cohesió des de la diversitat, fent aflorar les diferències i alhora el que uneix a l’equip. Aquesta és la clau: poder acollir la diversitat i visibilitzar-la alhora que el sentiment de comunitat es fa fort i que serà el que ajudarà en els moments de repte i  en les situacions difícils amb el que l’escola es trobarà.

Dotar d’espais de treball per crear comunitat al principi de curs és una tasca necessària. Encara que puguin suposar un afegit a la jornada laboral, una càrrega horària o un repte emocional, els efectes de posar en marxar aquests espais són molt positius. Si volem aconseguir aules i alumnat cohesionades i amb sentit de pertinença, el primer pas és dotar també a les persones adultes de l’escola d’aquestes eines i d’aquests espais per aconseguir-ho.  

Una mestra ens fa preguntes reflexionant en veu alta: com acompanyar la vessant emocional sense voler “obrir” coses que no ens pertoquen? El professorat necessitem espais per a, d’una banda, posar en valor, reconèixer, aprendre de tot el que fem i, alhora, fer autocrítica per les coses que no sabem veure, les coses que se’ns escapen, les coses que a vegades “encarreguem a la família” i que també són nostres. Poc a poc les opinions reforcen la idea de poder tenir un espai on el diàleg sigui valorat. Poder parlar de les coses que ens preocupen. I n’hi ha moltes, de preocupacions!

Com acompanyar a un nen que ja ve amb una etiqueta des de fora?”, com acompanyar els nens perquè no siguin només competitius? “com acompanyar una nena amb necessitats especials de manera que se senti valorada i amb suport pel grup i que aquest sigui també conscient de la seva diversitat? Necessito fer equip, no quedar-me aïllada, conclou una altra companya.

Ara sempre anem de bòlit, sense espais per nosaltres. Algunes dinem juntes.. Nosaltres necessitem també espais on veure’ns i veure les opinions dels altres, també les que no ens agraden… Començo el curs més il·lusionada pel que ha de venir”.

Quan marxem del col·legi la directora ens acomiada i ens desitgem mútuament un bon curs. Sabem que serà intens, aquest any escolar.