Que el poble posi en pràctica la democràcia profunda

La Joana Bou, sòcia de Fil a l’agulla, ens explica com viu la intensitat d’aquests darrers dies. Ens remet al propassat divendres 27 d’octubre, amb la votació al ple del Parlament respecte la DUI a Catalunya. A partir d’aquests fets ens convida a posar en pràctica la democràcia profunda.

Després de veure per la televisió tot el ple del Parlament sencer, les votacions i la cerimònia amb els 500 alcaldes i alcaldesses tenia el cap com un timbal. La panxa feta un nus. Una íntima alegria i excitació perquè sintonitzo amb la República i l’autogovern. Però per damunt de tot sentia nervis.

Aquesta nit no vaig parar de somiar-hi. Escoltava els arguments dels polítics, escoltava i veia gent, carrers plens. El meu cap bullia. Em vaig llevar l’endemà amb una certesa: el sistema, és a dir, el camp social en el qual estem immersos, necessita contrarestar la polaritat d’arguments i posicions tan extrema que es viu al Parlament, al Congrés i als mitjans. Algú ha d’escoltar, perquè al Parlament s’escolta poc. Algú necessita donar un 1% de raó a l’altra part, fer preguntes, poder dir “explica’m una mica més”, dir “t’admeto que això no hem fet bé” o “veig com t’estàs sentint”.

Però al món de la política de partits això surt molt car. No es pot fer perquè de seguida ets titllat de feble, traïdora, chaquetero, indecís. Entenc perfectament com funciona el joc, però em preocupa molt: sembla impossible sortir d’aquesta situació sense guanyadors i perdedors funcionant d’aquesta manera. Es posa clarament de manifest quant imperfecta és fins i tot la democràcia representativa.

Una de les afirmacions més repetides pel sector unionista és que l’independentisme està generant una societat fracturada. Podria rebatre-ho des del meu punt de vista, ja que no crec que la crisi hagi “generat” aquesta fractura com si sortís del no-res, i podria parlar de moltes més fractures que sembla que no hagin interessat mai massa a aquesta dreta i que per a mi tenen moltíssim impacte. Fractures socials de classe, d’origen, de gènere, i d’altres eixos de discriminació. Però el que tinc ganes d’escriure va en una altra línia, si em permeteu. Vull deixar d’alimentar les polaritats per un moment.

Tornem a l’afirmació que els independentistes estan creant divisió a la societat catalana. Segons aquesta forma de mirar-ho, l’esfera en què es mouen els mitjans de comunicació, els polítics i líders d’entitats sobiranistes són capaços de fracturar famílies, amistats i relacions. Com un moviment unidireccional de dalt cap a baix. Però al mateix temps que se’ls acusa d’això, el mateix funcionament dels “debats” parlamentaris i les tertúlies als mitjans no permet altra cosa que la polarització. Com sortim d’aquí, doncs? “Comptar vots” només resol una part del problema.

Si creieu com jo en la teoria de sistemes, la sortida la veig en la gent, en el poble -una vegada més. Perquè tal com l’esfera dels polítics és capaç d’influir-nos, nosaltres som capaços d’influir en aquesta esfera. El camp social també alimenta l’esfera pública!

El sistema necessita que nosaltres -tant com ens sigui possible- no tinguem por a parlar del tema. Que puguem escoltar a qui no pensa com nosaltres, que deixem d’evitar el tema amb les amistats properes. És respectable qui està completament polaritzat i incapaç de posar-se en el lloc de l’altre. Però totes les que sí que puguem fer-ho, en tenim la obligació.

És entre la gent on estan neixent i creixent les habilitats necessàries per sortir d’aquesta crisi amb un nou patró, que vagi més enllà de la guerra, més enllà de guanyadors i perdedors. Som nosaltres les que diàriament hem de practicar de forma militant la convivència, l’escolta activa, el consens. És al carrer, a les feines i a les famílies on tenim la oportunitat de practicar la Democràcia Profunda: aquella que té interès per totes les parts, per totes les experiències.

És en aquests espais on disposem de temps per escoltar l’altre, per abandonar la nostra posició una estona, per connectar amb el més profund dels sentiments, per parlar dels nostres avantpassats. Què difícil i què necessari. Tot això és el que em diu la meva son agitada, el meu somni. Espero que les meves reflexions us siguin útils.