“Què bonic veure les teves limitacions! Què bonic és sentir-te aixoplugat per iguals!”.Experiència d’una de les participants al curs de facilitació de grups

“M’ho has posat molt fàcil, gràcies”. Aquesta és l’expressió amb què, ara fa dos anys, una persona em va obsequiar en el moment que vaig concloure la meva etapa de pertinença a un grup. Avui, després de compartir un curs de facilitació de grups, puc dir que he entès en profunditat el seu significat: posar fàcil, facilitar. Aquesta va ser la meva trajectòria durant quatre anys en aquest grup, posar-ho fàcil. Des del meu total desconeixement havia “facilitat” un grup!

Però no n’hi ha prou. Avui constato que em calia que persones formades i ben preparades m’apropessin a la informació i a l’experiència. Persones que haguessis navegat pels coneixements d’altres teories, d’altres cultures, d’altres pensadors i que m’ajudessin a endreçar allò que se’m removia per dins.

La Mireia i l’Anna, de Fil a l’agulla, en són dues. Amb elles, i amb un grup de persones, he estat treballant l’art d’estar dins i fora en el curs d’introducció a la facilitació de grups.

Ha estat una experiència salvatgement positiva. Dic salvatge perquè aquesta experiència xarbota, i xarbota de valent. He sentit com, creient-me una persona “feta i dreta”, en cada sessió m’he anat empetitint de manera ràpida i sotraguejada, no exempta d’un descontrol personal.

On estava la dona, segura d’ella mateixa, que havia entrat per la porta de l’aula un divendres a la tarda? Mentrestant, i minut rere minut, anava traient el nas una nova “versió” de mi. Una versió que tenia amagada ben endins i que a causa de molts factors vivencials i vivenciats no era capaç de reconèixer.

A mesura que passaven les hores, les estructures que creia sòlides i valentes s’anaven desmuntant i em sentia vulnerable. Però en paral·lel anava desmuntant “històries” que, sense ni adonar-me’n, em bloquejaven, i això em resultava engrescador i em revitalitzava. Em calia aturar-me a prendre consciència de tot el que passava fora i dins meu. Què difícil que em va resultar! Com podia fer-ho per ser dins i fora a l’hora? Com podia distanciar-me sense moure’m?

Un devessall de coneixements teòrics, explicats amb una tendresa infinita i amb una delicadesa sublim, van començar a aparèixer, a donar-me la “benvinguda” i es van començar a omplir els buits que m’havien fet evidenciar la meva vulnerabilitat. Va ser fantàstic adonar-me d’això i intentar comprendre-ho.

Més tard, van venir les pràctiques, de nou evidenciava i patia en primera persona el fibló de la inexperiència. I elles, l’Anna i la Mireia, ens anaven facilitant la feina, ens mostraven els errors i ens obrien noves possibilitats de gestió, de dins i de fora, facilitaven la llibertat d’expressió i convidaven a què rols, rangs, límits, privilegis, impactes, emocions, creences … sobrevolessin l’espai i, tot aquest poder, mobilitzés l’energia que traspuava el grup.

L’eufòria em feia anar d’un costat a l’altre, el cor de dins em deia “tira endavant” i el cor de fora em mostrava com la vulnerabilitat tornava a fer-se present. Però era tot un mateix cor, el meu, que s’accelerava i volia sortir del pit, que m’amarava de suor i em feia gesticular amb braços i mans, mostrant la necessitat d’aconseguir les eines necessàries per poder portar a terme la facilitació. I després va arribar la calma i la comprensió del que allà havia passat. Què bonic és viure i veure les teves limitacions! Què bonic és rebre les sensacions, sentiments i experiències dels teus companys! Què bonic és, per al cor, sentir-te aixoplugat per iguals!

Mireia i Anna, us agraeixo la vostra gran capacitat i habilitat de saber gestionar els sentiments, les sensibilitats, les realitats visibles i amagades, gràcies per ajudar-me a enfrontar-me al poc que sé i al molt que puc aprendre.

Fil a l’agulla, moltes gràcies.

Esther Borràs, participant del curs d’introducció a la facilitació de grups.