Aprenentatges d’estar dins i fora

S’ha acabat una nova edició del curs l’Art d’estar dins i fora, d’introducció a la facilitació de grups. És un espai que disfruto molt. M’agrada especialment perquè es un moment en què em paro a ser més conscient del que faig i fem a Fil a l’agulla, en les diferents àrees. Com facilitem les relacions a l’escola, el desenvolupament de les organitzacions i grups diversos i l’acompanyament terapèutic. És tan útil parar i veure’s!!!

Les preguntes que fa qui no en sap, em porten a nous llocs. Els aprenentatges i reflexions que retornen, em fan ser conscient del meu propi procés d’aprenentatge.

Estic parlant molt de mi i el que a mi em passa. I si, això és perquè com a formadora també em passen coses i jo també aprenc moltíssim en aquest curs. De qui en sap i de qui no en sap, de qui s’equivoca, de qui té un moment d’adonar-se i el comparteix, de qui parla de la seva pròpia experiència, de qui … Em serveix per saber què se, per anar a nous llocs i també per equivocar-me, en un espai segur. Per qüestionar-me les creences que estructuren les dinàmiques de poder, el que es valora i el que no. Aleshores, si sóc la formadora puc parlar de mi i el que em passa? És això important o el que importa és el que s’enduen les participant? Què passa, que jo no aprenc?

Doncs sí, això també és important i no passa tant sovint que se’n parli. És com dir que les persones que tenen un rol de cura en la seva professió també necessiten cures i que es tingui en compte que no sempre estan bé. De la mateixa manera, jo com a formadora no sempre en sé. És més, hi ha moltes coses que no sé i m’agrada apreciar quan aprenc noves coses.

Però què difícil és estar aquí a vegades i dir amb veu alta que també hi ha coses que no sabem, hi ha coses que un dia vam dir i que ara les pensem d’una altra manera, que a vegades ens equivoquem, fem errades garrafals, ens critiquem i anem amb totes les nostres inseguretats a fer veure que aquí no passa res.

I aquí és on estic jo ara, aprenent com a formadora, com a facilitadora, com a terapeuta, com a educadora i com a persona a saber estar en el rol de no saber i sentir-me incòmoda, a saber estar present en l’estar perduda.

Aquesta sóc jo avui i expressa també part de l’essència del que fem en aquest curs. I vull fer un agraïment especial a les mestres: les que en saben i les que no en saben.

Mireia Parera