Fluir amb el procés, l’art de la facilitació

Un dels aspectes més difícils i, al mateix temps, més apassionants de la facilitació és l’art de poder fluir amb el procés i acompanyar el que està passant.

En els últims temps fent formacions, he recordat que un dels grans reptes de ser facilitadora és fer el salt de ser capaç de deixar anar el programa establert, la proposta que hem preparat, per improvisar i posar al servei del grup les habilitats i eines que portes per acompanyar el que sorgeix en cada moment.

Per fer-ho, he necessitat passar per estructures rígides, programes establerts i cenyir-m’hi, a pesar que no fos el més apropiat en el moment. Equivocar-me m’ha ensenyat molt. Aquí no puc si no compartir una frase que va sortir en un grup de formació a Màlaga que és molt apropiada pel que us comento: “Lo que comes hoy lo cagas mañana y la cagada de hoy es nuestra sabiduría para el mañana”.

Fer aquest salt també implica un canvi intern. Implica donar més espai al que succeeix fora del nostre abast, al caos, a l’imprevisible. Confiar en el grup i en la seva saviesa, que el grup sap el que necessita i el nostre rol és, simplement i complexament, acompanyar-lo en la presa de consciència.

Encara brego moltes vegades amb el meu sentit de responsabilitat, ja que aquesta òptica també implica deixar anar poder, per donar més poder al grup.  Jo no porto el grup enlloc, només segueixo el seu rumb, que, a vegades, és erràtic.

Un altre repte difícil és bregar amb la idea de final feliç que tan bé hem après a través dels contes i les pel·lícules. Esperem que la nostra intervenció aconsegueixi treure els millors somriures del grup. I, quina frustració quan el resultat són cares llargues,  llàgrimes, distància, trencament, estancament. Encara segueixo bregant moltes vegades amb aquesta idea. I és bonic deixar-se sorprendre, acabar una sessió de facilitació amb un grup, en la qual hem estat estancats en un lloc, visitant les tenebres i, al cap d’un mes, adonar-se que estar allà, en aquell precís lloc, ha significat un aprenentatge enorme per al grup i ha permès que alguna cosa profunda es mogui.

Així doncs, cal seguir reinventant-nos. Omplir la nostra maleta de recursos. Conèixer les nostres habilitats i entrenar-ne de noves. I, sobretot, experimentar i equivocar-nos molt i fer d’aquest error un procés conscient d’aprenentatge. I estar en contacte amb el propòsit, aquest per què, que al costat del grup, ens guiarà en el seu camí.

Mireia Parera