“Si no et creus que pots fer canvis, no els faràs, d’aquí la importància d’arrelar-te al per què estic al món educatiu” Una experiència d’educadora empoderada

La Sandra Gonzàlez és educadora social i pedagoga. Actualment, treballa al projecte Baobab de lleure comunitari a les escoles, impulsat per l’IMEB. Durant deu anys, ha dirigit l’equip d’un centre obert de Barcelona i fa dos mesos que ha fet el canvi professional, un pas desitjat que atribueix, en part, a haver passat pel programa Mestres empoderades, un espai mensual dirigit a adquirir eines per afrontar els reptes diaris al món educatiu. La formació, sobretot, explica que l’ha ajudat a reconnectar amb el sentit de formar part del món educatiu.

Què és el que et va dur a fer la formació Mestres empoderades? Quina va ser la motivació per voler formar part d’aquest espai?

La realitat de les educadores socials al món de l’educació és el que m’hi va dur. Estem en unes condicions bastant poc valorades. Durant la meva tasca educadora, sento que he fet una funció constant de dignificar la feina, amb les escoles i a nivell de territori. La formació m’anava ideal perquè això és el que intentava fer jo… però no sabia si me’n sortia! I sento que és súper important. També m’hi va dur la de la idea que necessitava un canvi. De fet, el meu canvi laboral ve arran d’aquesta formació, del fet de dir: “ostres, he d’empoderar-me i dir ‘fins aquí hem arribat, anem a intentar fer altres coses'”.

Què diries què ha canviat en la teva relació amb el món educatiu, arran de la formació?

He aconseguit arrelar-me en el per què estic aquí i vull formar part del món de l’educació, trobar-li el sentit, rescatar vivències passades i presents i arrelar-me al “vull estar aquí” i com puc estar-hi  amb una part de cor i una de cap.

El dia a dia, et desencanta respecte la feina d’educadora?

Exacte. Em feia falta tenir cura de mi mateixa. Com a educadora social tenia la sensació que em dedicava a donar, donar i donar, i em feia falta aquest espai de cura personal, d’aturar-me, ni que sigui un cop al mes, i poder pensar sobre mi, oblidar-me de totes les problemàtiques i situacions que he vist. Jo era la coordinadora de l’equip del centre obert i sempre exercia un rol de cura cap a les altres. Ara he pogut aturar-me i veure què hi ha en mi, per poder estar bé. Tenia un nivell de desconnexió entre jo i la feina bastant important.

Quin diries que ha estat el principal valor, el principal aprenentatge, de Mestres empoderades?

La consciència del posicionament i dels rols. El poder escollir, conscientment, en quin rol em situo ara i en quin després, per a que les coses no m’afectin tant. No posar límits a nivell personal per mi era un problema i estar sempre cap enfora i amb poca introspecció cap a dins. Els moments d’introspecció que m’ha permès fer la formació m’ha ajudat a poder col·locar situacions o, si més no, a decidir les amb més sentit.

Quines capacitats personals no estaves posant en valor per desenvolupar la teva feina i, arran de la formació, t’has adonat del valor que tenen?

Me n’he adonat de la capacitat d’apropar-me a l’altra, de la capacitat d’acompanyar processos de manera lliure, d’acompanyar sense haver d’ajudar, el caminar una estona juntes per veure com va, l’estar allà… Penso que és una capacitat que tinc, que he desenvolupat en el meu dia a dia, que és important que sigui conscient que la tinc i que, alhora, la vagi treballant i no me n’oblidi. Les coses que aprenc amb Fil a l’agulla tenia ganes d’aplicar-les amb el meu equip d’educadores i veia que elles no estaven preparades ni volien participar de dinàmiques per treballar des de l’empoderament personal, des de la reflexió… I realment m’entristeix molt. És una contradicció que tinc. M’agradaria aportar el meu granet de sorra al món de l’educació social, però no tothom vol ni està preparada per fer-ho.

No estem acostumades a posar al centre les experiències personals i el com estem als entorns de treball…

No deixes de ser professional alhora que persona. Som la mateixa. A la formació he xocat molt amb mi i també hi ha moments en què et sents súper bé, perquè et reconeixes.

Què diries que es perd al no posar en pràctica en el dia a dia de l’educació el treball connectada amb tu mateixa?

A l’hora de relacionar-te amb les persones que treballes, perds la teva integritat, perquè s’ha de ser coherent entre el se sent i els propis valors i allò que es fa. Es tracta de no treballar com a autòmates, seguint una norma, sinó que podem intentar transformar les coses a partir del que tu vols i, dins de la capacitat que tu tens dins de l’organització, fer canvis. Si no et creus que pots fer canvis, no els faràs, d’aquí la importància de connectar amb una mateixa, d’arrelar-te al perquè estic aquí i perquè vull fer això o no vull fer-ho, amb consciència crítica. És molt important per a qualsevol persona que es dediqui a l’educació.

En el dia a dia, és habitual que s’imposi el que s’ha de fer per protocol, per davant de la voluntat de les educadores?

Sí, i les persones ens mereixem que aquelles que ens guien i ens acompanyen siguin persones de debò. Algú que només parla del que ha de ser en teoria, no m’interessa gens, no me’l crec. Els nens i nenes són persones que escolten, que saben moltes coses i que hem d’estar disposades a escoltar, que ens diguin el que volen fer i el que no. Sembla que tothom és vàlid per treballar amb nens i nenes i jo crec que no. Ens hem de treballar a nosaltres mateixes.