MÒDUL DE CREATIVITAT

Matí del diumenge,10:30 hores. Un menjador petit amb les parets pintades de blanc, mobles de color negre i uns grans finestrals per on es veu la mar. Fa calor. Una noia està asseguda disposada a treballar en el seu escriptori. L’ordinador està encès. Té la mirada una mica llunyana.

-Merda, no vull escriure. Merda… però he de fer-ho. Tia, vas dir que ho faries, a tu t’agrada… Joder… Intenta fer un croquis.

Llavors, obre un document nou a l’ordinador i comença a teclejar. Alquímia, els alquimistes es tancaven en les seves cases d’on no sortien i feien proves. De tant en tant una casa volava. Riu, se’n recorda de com aquest comentari va desencadenar els riures d’algunes… Allò que se’n diu un punt calent… Para, bufa, torna a escriure: llavors, es pot entendre a aquests alquimistes com químics buscant fórmules o com persones que es tancaven i es buscaven a si mateixes. S’aixeca. Sap que aquesta frase li remou coses. Se’n recorda de com es va veure a ella mateixa tancada buscant fórmules i va somriure i també es va emocionar pensant en el fet que ella també es tancava molt sovint, per fer-ne d’altres. Encén el foc de la cuina i posa l’aigua per fer una infusió. Torna a l’ordinador, escriu llavors, el fet de processar els elements químics i arribar a l’estat líquid, sense consistència, és com perdre l’estructura. Per nosaltres seria com perdre el terra, el món desapareix i estem al limit. S’atura. Apaga el foc, té molta gana, però no vol menjar, encara és d’hora. Es pren la infusió.

-Joder, és que no vull escriure. He de fer altres coses- Mira per la finestra- Em ve de gust anar a la platja. – Mira el terra- Joder, el terra està molt brut- Deixa la infusió i es posa a escombrar.

S’asseu un altre cop. – D’acord, vinga, escriu com et sents: una mica d’aire a fora, i la mar se la veu maca, intensa, jo em sento, desconnectada, sí, desintonitzada de mi i he d’escriure i no vull, llavors penso, en aixòque ens han explicat a classe, tan bon punt vols fer una cosa, i comences a fer-ne un altre. És quan alguna cosa la vas postergant, perquèfa pal, genera incomoditat, i m’he dit, potser hi ha molt d’aixòque sento en tot això,,,en el fet de posar-me a escriure un article sobre creativitat, en un dia tan meravellós com avui.

– Tia, quin rollo és tot allò,,, quin “palarro”. Tia una mica de creativitat, que això ja avorreix. Una mica de nivell… Que això no és pels teus col·legues… Mmmh, joder, la platja, que bé es deu estar ara a la platja…- I es torna a aixecar i comença a donar voltes per la casa, que recordo, que és molt petita- Ja està bé tia, que aquí va passant l’hora i no has fet res. Ni platja ni article ni res! Quin desastre! Molt bé, escriu això, t’ho treus de sobre i te’n vas a la platja. Molt bé, has de fer front a aquest critic. Què diu això que has escrit? Que has de fer front a la in-co-mo-di-tat.- Es queda davant de l’ordinador pensant- Buff, això no em funciona-

– Veus que em parleu, marxeu ja d’aquí! No aniré a la platja fins que no escrigui res o faci alguna cosa de les que he de fer- I es queda pensativa i comença a recordar les presentacions dels treballs de finals de curs. En com les coses que es deien després sortien reflectides en els exercicis de grup. De la creació entesa com una idea molt amplia on es traspassaven certs limits. I recorda la calor que feia, la mateixa calor que està fent ara. I les emocions, -Ja vale tia… estaria bé que aterressis una mica, no? Que tot just heu parlat de bloquejos en els projectes creatius, de les veus que ens aturen i mira’t… Buff, recorda que deien de les veus que ens aturen.. Ah sí! Que se les ha de donar espai perquè formen part del moment creatiu, perquè ens donen avisos, ens donen una informació vàlida, una informació que ens serveix i necessitem!! Joder! Si ja, doncs em costa de veure una mica això ara…Que més deien, sí sí!! Que també són energia, una energia molt forta… Ni que ho diguis que són una energia molt forta!! Mira aquest exercici que ens van proposar a classe, sí aquest exercici és pels bloquejos…

Llavors es torna a recordar dels sentiments i les emocions expressades en el seminari, de l’amor, del respecte… De com en la barreja dels nostres fluxos energètics es produeix una alquímia, on no explota cap casa, però si explotem-exploten emocions en diferents intensitats i formes. Llavors s’aixeca i se la veu movent els braços en l’aire. Abraça al munt de veus que pululen per l’habitació: – quina calor!!! Vés a la platja!; I tu aquí tancada! Aprofita el temps!!; fes-ho ara que ho has de fer!; Sigues creativa!; Ha de ser molt bo! Que ho ha de llegir un públic molt exigent! Cutre que ja avorreixes! I mentre les abraça els hi diu: – Muah muah, totes vosaltres sou jo. Muah, muah, formeu part de mi i em dieu moltes coses. Intentaré aprofitar la vostra energia.

-Ja. Molt bé Sole, però tu havies d’escriure alguna cosa seria, un assaig o alguna cosa més racional! No creus?

Soledad Abejón, participant del curs anual de facilitació de grups