ENCAIXES O TRENQUES CAIXES? Relat de l’experiència

Un dilluns com avui. Un grup de primer d’Eso. Barcelona. 

Tinc ganes de compartir l’avaluació d’un taller del Projecte a les escoles i instituts per a la No discriminació.

Presentem el taller que porta per títol “encaixes o trenquem les caixes?” preguntant què els hi suggereix l’enunciat. Comencem parlant de què vol dir per a cadascuna d’elles això d’encaixar; surten algunes veus que ho connecten amb el bullying, amb situacions de discriminació i també nombren la pressió que a vegades senten per formar part d’un grup. En les primeres dinàmiques observem i llegim la diversitat diversa en si mateixa del grup que tenim al davant.

El taller també va de posar en el centre les emocions i entendre la diversitat de maneres de sentir; arriba el moment de la dinàmica on posem el focus a la tristesa i l’expressió de la vulnerabilitat, acompanyant a cada persona per tal que pugui ser genuïna i congruent amb la seva vivència. Hi ha algunes noies i algun noi que parla de la capacitat que tenen per a plorar i expressar-se suport quan hi ha algun problema. Hem estat una estona amb grupets, compartint… alguns ens diuen que és la primera vegada que comparteixen d’aquesta manera.

Una noia del grup comença a plorar i ens explica que està vivint la separació del seu pare i la seva mare. Donem la benvinguda a emocionar-se davant del grup, notem que en general hi ha certa rigidesa en la manera d’estar… “com si no es pogués baixar la guàrdia i haguéssim de fer veure que no passa res”. Veiem que hi ha una gran majoria que normalment no expressa els seus sentiments “per por que es riguin de mi, per vergonya o bé per no molestar als altres”; nombrem que les conseqüències de la desigual socialització de gènere tenen a veure amb el que comença a emergir a la classe; la noia plora i fem notar que a vegades les noies tenen més permís per a fer-ho. Donem veu a un grupet de nois que expressa que no ploren perquè tenen vergonya de fer-ho, inclús un d’ells explica que al seu amic sempre li diuen “maricón” quan està a punt de plorar. Fem notar la manca de llibertat i la rigidesa del sistema binari, parlem de l’impacte de les joguines que ens regalen, de les pel•lícules que ens arriben, etc.

El ritme és pausat, hi ha una atmosfera que ajuda a poder connectar amb com em sento. Sento que no hi ha tanta rigidesa. Un nen comença a plorar, li donem suport i veiem que el grup ho recolza; no hi ha sanció….algun noi es belluga més i veiem alguna cara de desconcert pel que està passant a la classe i també veiem que la majoria del grup està present i molt atent. Aquest explica que li fa posar trist les vegades que té ganes de jugar amb una joguina que li van regalar quan era petit i que ara sap que no hi pot jugar. Com si d’alguna cosa prohibida es tractés. Alguna cosa se’m trenca a dins; el sistema heteropatriarcal guanya de nou. Notem com el grup està una mica al límit quan un noi comença a plorar, per a nosaltres és molt important valorar aquest moment. El noi segueix plorant i veiem com el company del costat li posa la mà a l’espatlla. Agraeixo a les persones que estan escoltant i també tenint cura del que està succeint. 

Hi ha ganes de parlar, hi ha ganes de més. Tenim temps.

Un altre company expressa que ell s’ha acostumat a no fer cas dels comentaris. Nombrem també quan a vegades les persones adultes o el professorat diem “no passa res” davant de situacions que els nens i les nenes viuen com una opressió. Nosaltres recolzem la part que vol donar suport i vol protegir però no recolzem “el no passa res”; jo no seré còmplice d’aquest sistema; passen coses i és quan les podem visibilitzar que es transformen les actituds sexistes i discriminatòries. Quan estem compromeses amb mirar el dolor i la tristesa de cara i veiem les persones que no poden ser o fer el que volen per si mateixes.

Ara a la classe es pot plorar i compartir i no hi ha ningú que ens assenyali. Noto que aquest moment ajuda a que altres persones vulguin compartir com és la seva vivència i preguntem a través d’un cercle de paraula que comparteixin si ho desitgen quan s’han sentit discriminats per raó de gènere. Un nen comença a plorar una mica, i comença a compartir que a ell li agrada molt estar amb les nenes i que a vegades no ho fa perquè té por del que pensaran d’ell. La classe ho escolta. Ell pot plorar més, el seu company del costat el recolza. Que important quan aquest nen pot nombrar el què l’oprimeix i troba una mà amiga al costat! Seguim la ronda, arriba el tòtem al nen que ha plorat a l’inici dient que no pot jugar amb una joguina estimada i explica a la classe que a ell i al seu pare els hi agrada el color rosa i que nota que no ho pot dir. És ara el torn d’una nena que comença a plorar perquè diu que hi ha gent al seu voltant que l’assenyala i li diu que és lesbiana. Fem notar que lesbiana no és un insult sinò que és l’acte d’assenyar-la que fa mal.

Un nen expressa que li agrada veure el grup també sensible i d’alguna manera aprecia el moment que estem vivint. Em sorprèn la reacció que tinc de mi mateixa, em deixo sorprendre per la capacitat que tenen de canviar les creences i d’estimar altres coses, no només els nois o les noies que s’espera que siguin en funció de creences heteropatriarcals. Aquests moments em fan confiar en els grups i en la capacitat que tenim plegades de combatre el patriarcat.

És el torn d’un nen que diu no vol tornar a sentir com es fiquen amb ell o amb el seu nom , no vol que li facin bromes en relació al seu nom i al seu orígen; li donem suport perquè ho pugui dir directament al grup i faci una petició.

A la segona ronda hi ha persones amb rang que assumeixen el seu poder per a fer mal i també per a recapacitar i reparar el mal; una noia li demana perdó al noi que ha expressat malestar amb els insults, un altre noi també li demana disculpes, i és en aquest moment que el noi que havia expressat malestar s’aixeca de la cadira, trenca el cercle i li fa una abraçada sentida al seu company que està al seu davant. Una noia, com si d’una portaveu es tractés, demana disculpes a les persones que s’hagin pogut sentir ofeses per algun comentari i fa la petició que qui ho necessiti es pot recolzar en ella.

Una de les noies que havíem observat al marge del grup comença a parlar de com va ser per a ella començar el curs amb un grup nou, parla de que avui s’ha pogut sentir diferent i expressa que ara veu també una part que no havia vist del grup: ha emergit una part sensible i compromesa i li agrada.

Arribem ja a les dues hores de taller, tanquem el ritual preguntant per què és important per a cadascuna d’elles l’objecte que han dipositat al tòtem, és un moment emotiu, percebo com ha canviat l’atmosfera , ara hi ha un clima d’agraïment i apreci i de cert alleugeriment m’atreviria a dir.

Connecto amb el sentit profund de fer aquests tallers i també dono valor al que he sentit durant el taller: em commou quan veig que arribem lluny amb tallers de dues hores. Intento guardar aquesta sensació per a tenir-la present en altres moments, moments on el desànim em guanya i veig que hi ha persones que segueixen patint simplement per voler ser qui són.

Agraeixo també a la professora el seu acompanyament i disposició a mirar cada una de les persones del grup i també m’anima veure el seu compromís i satisfacció del taller. Marxem amb la sensació d’haver deixat una llavor a la seva aula.

Demà més.

Lídia Casanovas